Els seus pares i el seu germà Joan Ramon són grans referents per a vostè. Què és el que més els agraeix?

Moltes coses. La vida mateixa, no? Agraeixo als pares que fossin molt oberts a tot, que tinguessin una manera de ser absolutament lliberal. Varen fer el possible perquè no tinguéssim por de la pàgina en blanc. Ens ensenyaren a gaudir de la música i de tot el que significa la part creativa de la vida. El meu germà, per a mi, fou el meu primer referent de vida. El meu heroi, en tots els sentits.

Quan va pel món, quan es refereixen a la seva procedència, com li agrada que la presentin?

Com a cantant catalana de Mallorca.

La devoció que té per les cançons populars i tradicionals, que sempre han estat a la base del seu cançoner, és extraordinària.

Sí. Considero que la música popular d'arrels tradicionals és tan important com totes les altres músiques. No és un gènere petit, sinó molt gran, on hi ha boníssimes peces... Sempre he intentat portar al meu terreny les cançons d'arrel tradicional que jo canto; és a dir, fer-ne una interpretació personal meva, diferent, però respectant-les, això sí.

La celebració dels 50 anys dalt dels escenaris ha estat molt fructífera. Com la valora?

Tot plegat m'ha fet molt feliç: els concerts, alguns dels quals a diferents llocs de la Mediterrània; els retrobaments amb músics amb qui he cantat al llarg dels anys (Maria Farantouri, a Atenes; Fethi Zghonda, a Tunísia...); el disc Ultramar... No voldria que s'hagués acabat.

Ultramar ha estat un dels punts àlgids d'aquest aniversari...

Ha significat presentar un disc diferent, que he fet a Cuba i que m'ha permès entrar, de la mà d'unes persones meravelloses d'allà, dins de la cultura musical cubana. Junts hem descobert que en les nostres tradicions humanes, musicals i poètiques tenim molts nexes que ens uneixen. És una experiència que m'ha agradat molt. La col·laboració amb músics d'altres cultures, d'altres llocs, per a mi és un ensenyament de vida molt important com a artista.

Tot i que s'identifica amb totes les Maria del Mar que ha viscut, no viu ancorada en el passat, sinó que viu intensament el present i li agrada improvisar i anar bastint projectes a mesura que en van sorgint les opcions. Ara mateix, quins té?

Els projectes són cantar a Girona... (riu). Jo visc molt al dia. No vull anar gaire enllà. Després d'haver celebrat aquests 50 anys i d'haver fet aquest disc, hi ha d'haver una respiració per poder preparar altres coses que tinc sobre la taula, que m'agradaria molt poder dur a terme en un temps no gaire llunyà.

El president Puigdemont, el dia que celebrava a L'Ovella Negra els 50 anys del seu primer concert a la mateixa taverna barcelonina, va dir que la seva obra és una prova incontestable que en català es pot cantar de tot i a tot arreu.

Sí. N'estic segura, d'això. Vaig agrair molt al nostre president aquestes paraules. Per a mi cantar en la meva llengua, precisament perquè és la meva, és el més normal que hi ha perquè vull cantar des de l'ànima i expressar-me d'una manera natural. De tot aquest tema, no en vull fer un element de reivindicació, sinó de normalitat.

Ha cantat poemes de molts dels grans poetes de la nostra literatura i els ha fet arribar a molts llocs del món. Deu haver estat un goig i una responsabilitat.

Sí, perquè els poetes han dit coses molt importants, transcendents, sobre la nostra terra, la nostra manera de fer, la nostra vida... També perquè, per a mi, la poesia és el cim de la literatura. Tenim grans poetes arreu dels Països Catalans i val molt la pena poder-los conèixer i gaudir. Tot aquest treball ha suposat -i suposa- un goig grandíssim perquè me'ls estimo i perquè m'encanta poder contribuir, per mitjà de la música, a fer-los arribar als altres.

Algun cop havia dit que la Mediterrània era el sisè continent. Tot el que hi està passant la deu entristir molt...

Moltíssim. Ja no puc veure el mar de la manera com el veia. La imatge que tenia de la Mediterrània ha canviat. Ara és un mar de tristesa i, sobretot, de vergonya pel paper que està fent Europa en tot això. Tot plegat és molt indignant.

Una de les cançons a les quals s'ha agafat més la gent aquests últims mesos ha estat Què volen aquesta gent?

El fet que aquesta cançó pugui fer un servei en tota aquesta etapa que estem vivint és una cosa que m'enorgulleix, i estic segura que a en Lluís Serrahima, que és l'autor de la lletra, també.

I com ho està vivint tot plegat?

Amb dolor, ràbia, tristesa... La reacció de l'Estat espanyol m'ha impressionat moltíssim i considero que aquesta via que ha agafat -la de la violència de l'1 d'octubre, la de tancar gent a la presó i de mantenir-ne a l'exili, d'amenaces...- em sembla molt greu i molt perillosa. Davant de necessitats i demandes lícites del poble de Catalunya, s'han tancat les portes i, fent-ho, han obert, lògicament, aquesta necessitat de distanciament, de separació... El país està sense govern. Necessitem retrobar les nostres institucions i que el Govern espanyol faci el favor de dialogar i de deixar d'empresonar gent innocent que mai no ha exercit cap paper violent. Tot plegat fa venir ganes que aquesta etapa s'acabi bé i aviat. Jo crec que ens en sortirem.

La música pot tenir moltes finalitats. També, la de donar esperança. No deu ser casualitat que acabi molts concerts amb Balanguera de Joan Alcover i Blau i Sol de roses blanques de Blai Bonet...

Com que cada dia passen coses diferents i, a vegades, molt doloroses, necessitem una mica d'esperança i que s'obrin finestres per on entri aire fresc. I la música hi ajuda.

Aquest dissabte, dins del Festival Strenes, actua a Girona. A les comarques gironines hi té seguidors, molts i fidels. Què els diria?

A tota la gent que m'estima, jo també l'estimo. El fet de poder cantar davant de persones que han vingut de diferents llocs per sentir les teves cançons i per estar amb tu és tot un privilegi. Precisament per això, el que faig no ho considero una feina. El públic, quan surts a l'escenari, de seguida notes que t'estima. Llavors el concert esdevé una conversa, una història amorosa i això, per a mi, és el més important.