Mireia Farrés és una trompetista galàctica. Ho és per diferents motius. Control absolut de l'emissió del so, precisió en els atacs, un timbre elegant i corprenedor sense excés en el vibrato, dinàmiques ben perfilades, afinació equilibrada i sobretot una musicalitat a favor del que han escrit els compositors.
En ella em sembla observar una gran contenció per tal d'oferir una interpretació ajustada a allò que han volgut dir els autors.
Ho dic perquè el potencial de Farrés en la tècnica i en la sonoritat molt fàcilment podria sobrepassar el text musical i em sembla d'una gran intel·ligència musical servir la música i no a sí mateixa en el que seria un lluïment eixorc.
És un concepte senzill però no tots els grans músics han tingut el mateix encert.
I cal afegir que el repertori escollit amb obres d'autors del segle XX va ser extraordinari.
Molt ben estructurat amb obres colossals com la sonata de Hindemith per a trompeta de 1939 i els Two portraits de Turrin -molt complexos i de sonoritat exemplar- i també les memorables Nightsongs de Peaslee.
Hervada va tenir un paper destacat amb un pianisme madur de primer nivell però estic convençut que podria oferir una aportació més solística perquè té aptituds magnífiques per fer-ho.
Potser van apostar per una idea més d'acompanyament però en algunes obres el piano havia de tenir una veu més ample.
Tanmateix, ja la versió d'Hervada de Hindemith ens serveix per afirmar que és una artista de veritat, amb un coneixement pregon de la tècnica i una sonoritat magnífica.
Magnetisme
Un treball d'envergadura de dues artistes amb molt magnetisme que van defensar amb esforç un repertori exigent.
Farrés com a solista sempre amb una actitud activa, de sonoritat present sense abandonar mai la interpretació. Això sí és pujar a fer la feina.
