Creació i interpretació: Marta Carrasco.
Direcció: Marta Carrasco, Pep Cors i Antoni Vilici.
12 d'octubre. Sala la Planeta.
D'un cos ferit, apuntalat a partir dels bocins, al renaixement amb una nova pell. El comiat de la coreògrafa Marta Carrasco com a ballarina, Perra de nadie, és un espectacle d'aquells que exigeixen exposar-se fins a les entranyes per a sortir-ne sencer.
Com una nina apedaçada, amb fèrules, cicatrius i un mirinyac, Carrasco arrenca la proposta, que divendres va omplir la Planeta, entre les butaques, abraçant i fent petons als espectadors. De mica en mica es desempallega dels elements ortopèdics i es transforma en tots els personatges que caben dins Lili, la "perra" del títol, que no és ningú ni de ningú: la submisa, la desesperada fins a l'extrem de passar-se la fulla d'un ganivet pel coll o la forta, la que sobreviu a pesar del temporal.
Entre udols de gos i sons de màquines, la veu de Joni Mitchell o els versos de El noi de la mare de Pau Riba, transita entre una escena i l'altra, algunes bellíssimes, com quan, amb la cara totalment coberta de benes, aleteja la faldilla d'un vestit tornassolat, com aquell qui és lliure malgrat tot.
També queden pel record el moment en què la ballarina emergeix, immensa, d'una enorme tela vermella mentre sona Gracias a la vida en la versió d'Albert Pla o quan es cobreix de fang, tota nua, per començar de zero la vida dins d'una nova carcassa.
Encara bruta d'argila, divendres Carrasco anava repetint "siguem forts" als espectadors de Temporada Alta, que van anar deixant els seus seients per sumar-se al ball improvisat a l'escenari de la cançó Agafant l'horitzó de Txarango, al final de la vetllada.
