«Èdip»
Autor: Sòfocles. Versió: Jeroni Rubió Dramatúrgia: Marc Artigau i Oriol Broggi. Direcció: Oriol Broggi. Intèrprets: Julio Manrique, Carles Martínez, Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon
10 de novembre. Teatre Municipal de Girona.
Ni rei ni acomplexat. L 'Èdip d'Oriol Broggi ha perdut el càrrec al títol i també les inevitables reminiscències freudianes, perquè l'impuls de matar el pare i l'incest hi són de passada, aquí el que importa és superar el repte de saber qui ets.
En la versió de Jeroni Rubió centrada en Èdip rei i amb tocs de Wajdi Mouawad, el personatge és tan humà que insisteix a conèixer d'on ve tot i saber que no en traurà res de bo.
Fa de detectiu -involuntàriament- dels seus propis crims, es deixa rosegar pels dubtes existencials i s'enfonsa sense remei quan descobreix com n'és de monstruós el seu origen.
Per sort, el muntatge que dissabte va passar pel Municipal dins Temporada Alta estalvia a l'espectador la imatge d'Èdip arrencant-se els ulls en esbrinar que va matar el seu pare i s'ha casat amb sa mare, una Iocasta de la qual tampoc veiem el suïcidi. Les desgràcies passen fora de l'escena i guanya pes la paraula, sense retòrica, al servei de l'ajustament de comptes d'Èdip amb el seu passat.
L'ànima del muntatge és Julio Manrique, que mostra un rei humà, torturat pels seus pecats, d'una forma molt mesurada fins que esclata desconsolat.
És secundat per la resta d'actors -que en alguns casos es desdoblen en més d'un personatge-, que, coreografiats, es mouen hieràtics per un escenari equipat només amb uns canyissars, uns bancs i un fons de tons terrosos, cosins germans del Mahabharata de Peter Brook.
Un món fosc, malgrat els colors càlids, en què queda clar que intentar canviar el destí és el camí més ràpid perquè la fatalitat t'atrapi.
