«Là»
Baro d'Evel. Autors: Camille Decourtye, Blaï Mateu. Intèrprets: Camille Decourtye, Blaï Mateu i el corb Gus. 21 de novembre. Teatre de Salt.
La història de la humanitat va lligada als rastres, a les traces que deixen els nostres passos: l'escriptura, els vestigis arqueològics, fins i tot les empremtes que queden en el record. Là, del Baró d'Evel, és dels que deixa petja, físicament a l'escenari, però també en la ment de l'espectador, perquè és una d'aquelles perles perfectes que perviu en la memòria.
Després de l'espectacularitat de Bèsties, en què persones, cavalls i ocells feien meravelles dins la vela de circ, Blaï Mateu i Camille Decourtye aposten ara per la simplicitat absoluta i no els fa falta ni trama ni un gran decorat per fer aflorar la poètica del no-res. Tres parets blanques, un micro i un corb, en Gus, que genera rialles i admiració, són els únics elements d'un espectacle brillant que avui encara és a Salt, dins la setmana dedicada a la creació contemporània de Temporada Alta.
Com l'au que trenca l'ou, Mateu esbotza un tros de paret i s'hi escola, primer els peus i després el cap, per sortir a escena. De mica en mica, l'ambient immaculat es va omplint de negre amb el moviment dels dos intèrprets, a mig camí entre el circ, la dansa i l'action painting, entre l'equilibri i l'absurd.
Amb l'esquena, els dits o amb un micròfon que fa d'eina sonora i pinzell, el duet transforma la blancor inicial en un món bicolor ple de contrastos entre el plaer i el dolor, la por i la confiança o la felicitat i l'enuig, sobrevolat per l'ocell, de plomatge negre esquitxat de blanc.
Es toquen, es miren, es redescobreixen i no parlen gaire, més enllà de gemecs, esgarips i breus tonades musicals i malgrat això, la comunicació flueix. Entre ells i també amb el públic que, enlluernat, veu com la paret se'ls empassa de nou mentre Là batega encara per estona als seus caps.
