El masclisme som tots

Direcció i creació: Àlex Rigola. Equip dramaturg: Ferran Dordal, Alba Pujol, Irene Vicente i Àlex Rigola. Disseny d'espai: Max Glaenzel. 23 de novembre. Teatre Municipal de Girona.

Sis persones tancades durant 55 minuts en un contenidor metàl·lic, gegant i compartimentat, per seguir un itinerari ple de dolor, por i una violència atroç. No és el punt de partida d'un escape room del terror, tot i que ho podria ser, sinó el darrer experiment del dramaturg Àlex Rigola per fer palpable la violència masclista, traspassant la freda barrera de les estadístiques, i recordar-nos, a més, que no calen cops o insults per agredir algú i que tots contribuïm a fer la bola de neu una mica més grossa.

Macho Man, una instal·lació de teatre documental que s'ha pogut veure en una cinquantena de funcions al saló de descans del Teatre Municipal de Girona, no és macabre, ni s'hi veu sang però genera molta tensió sobre l'espectador. Fereix.

Dividits en grups de sis, els assistents entren a la ratera seguint les indicacions d'una audioguia narrada per una actriu anònima, víctima de violència masclista. Els continguts, assessorats per la psicòloga especialista Alba Alfageme, són molt diversos: des d'un tríptic de Botticelli a delirants sentències judicials, passant per dibuixos d'infants víctimes d'abusos o maltractament o el testimoni d'Ana Orantes, que l'any 97 es va atrevir a denunciar a la televisió les agressions infligides pel seu marit de forma continuada durant quatre dècades i que va ser assassinada per ell uns dies més tard.

Res és nou, molt del que apareix a Macho Man, enmig de picabaralles polítiques, els resultats del Barça o la darrera desgràcia a l'Orient Mitjà, però ajuda a qüestionar-nos tot el que creiem saber sobre aquest tema, visibilitzant l'enorme bastida que sosté el masclisme que tenim incrustat com a societat. En un dels moments més incòmodes, per exemple, el públic esdevé actor i, representant un vis a vis penitenciari, ha de contestar cara a cara davant d'un desconegut, si s'ha mostrat mai passiu davant la violència masclista. L'infern no són els altres, perquè el masclisme som tots.

"Som puzles i ens han destrossat", diu un dels molts testimonis recollits per l'equip de Rigola i que deixen colpida, més enllà de l'allau d'estadístiques que avalen que aquest no és un problema minoritari, perquè és la principal causa de mort de les dones d'entre 15 i 45 anys al món.

Amb l'esbós que tracen les diferents parts de l'itinerari, te'n fas una idea del desgast físic i psicològic que marca per sempre unes dones que, en el fons, podríem ser totes, i d'un patiment que no es tanca amb l'allunyament de l'agressor, ni amb la condemna. El que queda sense resposta quan surts del cubicle és que passa pel cap a un home que només és capaç de relacionar-se a partir de la submissió.

Vaig veure Macho Man acompanyada per cinc dones més; al grup següent, eren cinc i un home, i el públic que s'esperava per entrar, també era majoritàriament femení. Quina merda de societat, no, si fins i tot presentada en un format tan especial, una reflexió sobre una violència que afecta tothom només interessa a la meitat de la població?