LLULL

R. Padullés, tenor; M. Mathéu, soprano; G. Coma-Alabert, mezzosoprano; T. Marsol, baríton; F. Frauca, baríton; E. Casamada, tenor; J. Garcia Gomà, baríton; R. Sabata, tenor; M. Pujol, baix; O. Rosés, contratenor.

Polifònica de Puig-reig (J. M. Conangla, E. Niubò, directors); Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya.

Francesc Cassú, director i compositor de l'obra; Jaume Cabré, llibret; Xavier Albertí, direcció escènica.

D DIA: 23 de novembre. Auditori de Girona.

Una vegada més el coratge i el compromís amb la cultura de la família empresarial Lagares ?amb l'aliança de moltes institucions? han portat a terme un nou projecte amb la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya. En aquesta ocasió es tracta d'una empressa colossal que ha necessitat una producció molt complexa i costosa. Primerament, cal remarcar l'encert conceptual, molt novedós, de portar a escena una obra de nova creació amb el format d'instruments de cobla i orquestra simfònica. Això sol ja era suficient per justificar les grans expectatives que ha generat l'estrena d'aquesta obra basada en un llibret de Jaume Cabré, que ajudarà a la difusió d'una figura que ha quedat molt aïllada en el cercle d'especialistes en literatura i filosofia medieval. De fet, Ramon Llull no es pot dir que sigui un referent popular, tot i que la seva biografia és de pel·lícula. En aquest cas Cabré ha inventat una història al voltant de Llull que permet parlar de les seves activitats com a gran escriptor-pensador i predicador viatger.

El concepte escènic d'Albertí és molt simple i funcional. Els recursos per aquesta àrea eren molt limitats però permeten que l'espectador pugui tenir la il·lusió de la teatralitat de les accions i els llocs representats. La idea del banc corregut amb més de 5.000 llibres dona molt de joc en el pla simbòlic. El més farragós a aquest nivell és el personatge de Llull, que es passa tota l'obra assegut sobre els llibres fent veure que escriu la seva obra magna mentre s'esdevenen els episodis de la trama. El tenor sosté un llibre en què «va escrivint» que serveix per portar la partitura vocal. La convenció escènica està justificada però un paper protagonista que no treu els ulls d'un llibre durant tota la representació provoca una distorsió important. Cert que representa Llull en la senectut, però sobre l'escenari no acabava de funcionar perquè l'aïlla de l'espectador.

En el camp musical Cassú ha fet un treball que li ha exigit un gran esforç i que em costa defensar. El melodisme dels diferents rols és monocromàtic, els temes massa repetitius, encara que serveixin de leitmotiv. L'orquestració és molt discreta i els caràcters musicals, molt previsibles. Hi ha alguna troballa musical molt engrescadora però en general és una obra poc reeixida. Personalment esperava varietat en els perfils melòdics, moments d'emoció despresos de les passions dels personatges. Gran simplicitat en les aparicions del cor i cap moment inoblidable ?la Polifònica resol molt bé el seu paper.

La interpretació dels solistes és molt correcta però sense esclat. Per la seva qualitat la veu més destacable va ser el baríton Toni Marsol. L'orquestra, amb una sonoritat molt tímida, va complir, mentre que els instruments de cobla van poder oferir un cert lluïment.

De tota manera, cal saludar el gran treball que implica portar un projecte així a l'escena i el bon nivell de tots els intèrprets.