Creador i manipulador: Javier Aranda. 1 de desembre. Sala la Planeta.
Petites restes de llana en forma de troca, un coixí d'agulles, carrets de fils de colors o una cinta mètrica i mil i un records familiars guardats dins una capsa de cosir, un humil cofre del tresor amagat a cada casa. Vida, de l'aragonès Javier Aranda, estira el fil d'aquest passat enterrat en cistellets de vímet plens d'estris de costura o caixes de galetes daneses que mai han contingut galetes daneses i evoca amb molta gràcia tot un món ple de màgia, amor i sensibilitat.
Amb les dues mans, la boca i un genoll, Aranda torna el públic a l'època que aquella caixa d'eines de l'àvia o la mare era un terreny vedat i perillós -vigila les tisores! no toquis les agulles!- i, amb els sotracs de la màquina de cosir com a teló de fons, construíem universos amb botons solitaris, retalls de roba i didals. L'espectacle, que dissabte va passar per la sala la Planeta de Girona gràcies a Temporada Alta, és una delícia de principi a fi: de la invocació d'aquella infància de joguines manufacturades, ben poc virtuals, a la representació del cicle de la vida a través del joc de mans del titellaire.
Els delicats i precisos treballs manuals d'Aranda, que li van valer tres premis a la darrera Fira de Titelles de Lleida, entre ells el de millor espectacle, donen forma i moviment a tres personatges que neixen, creixen i moren mostrant un procés d'emocions, com la vida mateixa, i sobretot, creïble. L'evolució té sorpreses, tot i ser ben lògica: el naixement, l'adolescència, la descoberta de l'amor, la passió pel teatre, la paternitat i veure, entre l'orgull i la pena, com els fills volen del niu.
L'impertorbable i cíclic pas del temps, en definitiva, explicat en 55 minuts, d'una forma bellíssima i especial, enviant tota una declaració d'amor a aquelles tardes que passàvem al costat de l'àvia, quan els jocs brotaven entre vetes i fils.
