L'escriptor i periodista Vicenç Villatoro fa dialogar a Massa foc (Pòrtic) el monjo, escriptor i organitzador de les fogueres de la vanitat, Savonarola, i el polític i autor de El príncep, Maquiavel, dos pensadors que van coincidir a finals del segle XV a la Florència dels Mèdici i dues personalitats amb projectes antagònics.

Per una banda, com escriu Villatoro, Savonarola aposta en política per canviar-ho tot, mentre que Maquiavel creu que «cal canviar alguna cosa per no haver-ho de canviar tot». En aquest sentit, Villatoro assegura que els dos van deixar un cos teòric, però «no van ser grans polítics, sinó pensadors d'interès». El llibre va guanyar el Premi Carles Rahola d'assaig 2018.

La idea del llibre li va sorgir a Villatoro l'any 2001 a la Universitat de València a partir d'una presentació que va fer Eliseu Climent sobre el projecte de publicar el diplomatari de la família Borja. En aquest context, Villatoro va pensar que Savonarola i Maquiavel podien considerar-se arquetips de dues maneres contraposades d'entendre la política. Per una banda hi havia un sistema de pensament i fer política que «evocava l'heroisme, el sagrat i que podia ser molt purità en les formes, que apreciava el sacrifici», que representaria Savonarola, i això «es contraposava», per altra banda, a una idea més mercantil de la política més entesa com a intercanvi i negociació, que representaria Maquiavel. «D'aquests dos mons, Savonarola i Maquiavel servien per narrar les seves divergències».

L'escriptor detalla que bona part dels moviments revolucionaris del XX i del XIX tenen «una certa admiració per Savonarola i per la idea que tota negociació és una renuncia». Mentre, hi ha una altra concepció més republicana i mercantilista. Villatoro també manifesta que, tot i ser uns teòrics, la tasca de govern de Savonarola «no és especialment exemplar» i el pas pel govern o per les accions de govern de Maquiavel tampoc és «especialment substantiva». En aquest context, l'autor assenyala que ell no exigiria als polítics actuals necessàriament un gran cos teòric, sinó intuïció, instint i unes maneres de fer la política. «Ara sempre tens la impressió que en el passat es donava més». Savonarola i Maquiavel «són de la primera gent que pensa política amb impremta i, per tant, respecte als seus anteriors, hi ha un trastocament tecnològic que fa que puguin ser i pensar d'una manera diferent». Sobre el present, diu, sempre «són més crítics i el passat es mitifica», però no s'imagina avui qui serien Savonarola ni Maquiavel. Si es compara amb els actors polítics de l'Estat, Villatoro creu que el regeneracionisme catalanista de partir de finals del XIX s'apunta més a una tradició mercantilista i «la paraula negociar ha estat més ben vista». També assenyala que «hi ha un nucli dur que és anterior al XIX i té expressions en el XX i XXI que es basa en un nacionalisme espanyol conservador en el qual hi ha coses que no es poden discutir com la unitat d'Espanya i no són objecte de negociació possible».

Villatoro es va imaginar el llibre abans com uns diàlegs que no pas el que ha acabat sent, que és una narració amb diàlegs a dins. Fins i tot es va plantejar que fos una espècie d'obra de teatre. L'estructura era cronològica perquè hi ha un segon tema de fons al llibre que és la sorpresa i la imprevisibilitat de la història.

Massa foc va guanyar el Premi Carles Rahola 2018. L'escriptor explica que tant per raons temàtiques com pel gènere va considerar que si volia que el llibre aspirés a la visibilitat necessitava algun subratllat. «Em va semblar d'una certa justícia poètica haver guanyat el Premi Carles Rahola perquè la seva figura podria sortir en un llibre que es diu Massa foc». Recorda de Rahola el seu «vessant polític i intel·lectual» i que «acaba sent executat i que es va enfrontar al totalitarisme».