Les noies de Mossbank Road

Autora: Amelia Bullmore. Traducció: Roser Batalla. Direcció: Sílvia Munt. Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco, Clara Segura. 9 de desembre. Teatre Municipal de Girona.

Una catifa dibuixada amb guix a terra marca l'inici de tres anys de riures, llàgrimes i somnis en un apartament que s'acabarà convertint en un paradís perdut. Ubicat al 42 del Mossbank Road del títol, és durant tres anys d'universitat el niu de la Rose, la Di i la Viv, on trenen una amistat per sempre i on comencen a plantar cara als cops que dóna la vida.

Un cop esborrada l'estora, s'acaba aquest escenari com de sit-com televisiva i de passada, una època daurada que no tornarà. Comença la maduresa i amb ella, les bufetades es tornen tan fortes que costa entomar-les.

Del pis d'estudiants esbossat amb tres cadires, un telèfon, una butaca i un ventilador de peu passem, a partir de dibuixos de guix projectats al fons de l'escenari, a una estació de trens o a Nova York, mentre que de la comèdia, el text d'Amelia Bullmore salta al drama. Gràcies a la direcció curosa de Sílvia Munt i a tres actrius esplèndides, però, Les noies de Mossbank Road no traspassa mai la barrera cap a la llagrimeta fàcil. El melodrama de sobretaula i les emocions forçades no arriben mai.

Clara Segura, Cristina Genebat i Marta Marco defensen tres personatges arquetípics: la joveneta eixerida, tan entregada als altres que ja veus que rebrà de valent; la intel·lectual malcarada, amb una cuirassa de metall a prova de sentiments i l'esportista lesbiana que és, a més, un sac de nervis. Ho fan tan aferrissadament que els tornen humans i que, tot i que l'arc temporal que abasta l'espectacle s'allarga durant anys, els fan creïbles des de la il·lusió de la postadolescència fins al desencant de la quarantena.

Sap greu veure-les patir, però és una delícia acompanyar les tres supervivents en aquest trajecte de gairebé dues hores en què la vida passa i, malgrat tot, l'amistat perdura.