El passat dimecres morí Ramon Folch i Camarasa, escriptor i traductor genial. El fet que fos fill del popular escriptor Josep Maria Folch i Torres explica que ja de petit visqués capbussat en l'oceà dels llibres i que ben aviat es posés a escriure perquè «li semblava la cosa més natural del món».

Era una persona bona, elegant, propera, amb un sentit de l'humor extraordinari. Ens coneguérem fa vint anys, gràcies a la seva germana Maria Lluïsa. Nasqué una bona amistat, que es traduí en diverses col·laboracions, moltes de les quals, en l'any del cinquantenari de la mort del seu pare, el 2000.

Tinguí el goig de poder-lo convidar en diferents actes. Me'n ve a la memòria un de molt especial, que li feu una alegria immensa i que tingué lloc a la Casa de Cultura de Girona: el desembre de l'any 2009, a punt d'arrencar la celebració de l'Any Massagran, participà en una taula rodona conjuntament amb una neta i un besnet de Josep M. Folch i Torres - Montserrat Manén i Ignasi Viñas. Tres generacions diferents parlaren de l'intrèpid personatge que creà el seu avantpassat per a la popular novel·la, que el mateix Folch i Camarasa, amb gran èxit, convertí en dos còmics i en continuà la col·lecció fins arribà als quinze números.

Fou un autor fecund en obres i premis. Conreà, sobretot, els camps de la narració, el teatre i la traducció (grans obres de la literatura universal es poden llegir en català gràcies a la seva tasca).

Heus ací alguns del títols més coneguts de la seva obra: La maroma; El meu germà gran; La sala d'espera; Bon dia, pare; Sala de miralls; Estrictament confidencial; Manual del perfecte escriptor mediocre, Testa de vell en bronze...

Actualment residia a Palau-Solità i Plegamans, la població on, durant molts anys, escrigué, traduí... i dirigí la Fundació Folch i Torres i el seu arxiu museu, instal·lat al castell de la població.

En un dels seus últims correus em comentava el que li havia ensenyat la vida: «Més de noranta anys d'existència m'han ensenyat, sobretot, que fins i tot dels contratemps, les desventures, els disgustos, els fracassos i els pesars se'n pot treure profit, espiritual si més no; com de les ventures i els èxits mal païts poden resultar-ne indigestions morals. I també n'he après que despertar-me al matí i comprovar que soc viu, que estimo i soc estimat, que m'espera un altre dia de vida, de la mena de feina que m'agrada fer, i fins i tot d'algun trencacolls, és tot un privilegi en el món on vivim».

El nostre agraïment i la nostra admiració, Sr. Folch!