Amb prou feines ha dormit quatre hores i mitja en dos dies, té el telèfon en permanent vibració i diu desconèixer qui és Manuel Valls. No obstant això, el dramaturg i narrador Marc Artigau sí que té clar que ahir a la nit va guanyar el 51è Premi Josep Pla de prosa en català amb La vigília.

En una entrevista amb Efe, rememora que va començar a donar voltes a aquesta història fa tres anys, però durant aquest període la idea inicial ha anat variant i ha anat enriquint-se amb altres reflexions fins a acabar donant forma a un relat en el qual els principals protagonistes són Raimon, un escriptor de contes a la ràdio, i una dona gran, Cèlia, qui un dia li encarrega una biografia.

Aquest encàrrec, pel qual Raimon, en la quarantena i amb un germà amb disminució psíquica, rebrà 100.000 euros, sembla que és «una cosa innocent, però amaga una cosa que ho és molt menys». Artigau defensa que la literatura «consisteix a explicar-nos a nosaltres mateixos a través d'històries i el que Raimon no sap és que escrivint la biografia d'aquesta senyora potser està escrivint una mica la seva».

Segons el seu parer, totes les persones, «constantment el que estem fent és refer els nostres records, fins i tot de forma inconscient, perquè el que recordem sigui una mica millor del que realment va ser, la qual cosa fins a cert punt em sembla bé». «Jo crec que la veritat està sobrevalorada, ho dic en l'àmbit personal, no parlo en clau política, i penso que l'empatia està per damunt de la veritat. M'espanta quan la teoria està per damunt de l'individu», postil·la.

Per al novel·lista, «la tasca de la literatura, de la cultura, és posar accents en aquestes contradiccions, és ensenyar-nos a mirar des d'un altre lloc, des d'altres punts de vista, fins i tot amb els quals no em sento còmode o representat, però s'ha d'escoltar-los, tenir-los en compte».

En aquest punt, recorda com li va marcar El túnel d'Ernesto Sabato, perquè «em va fer empatitzar amb un assassí, però la novel·la no diu que siguem empàtics amb els torturadors, et porta a pensar que fins i tot hi ha una engruna d'humanitat en allò que creus més deshumanitzat».

També és dels que conviden a llegir autors amb els quals no s'està d'acord i posa d'exemple que no comparteix els últims articles publicats per Javier Marías o que no coincideix amb moltes de les idees de Javier Cercas, però sent per tots dos admiració.

«No entenc aquesta idea que com que tu no penses com jo no et llegiré, al contrari, jo et llegiré perquè no penses com jo. M'avorreixo, si no», precisa l'escriptor.

Autor de teatre, que ha treballat amb Julio Manrique, Cristina Genebat o Àngel Llàcer, col·laborador del programa radiofònic El món a RAC1, on escriu un conte setmanalment, novel·lista, Marc Artigau subratlla que el que l'interessa des de sempre -ara té 34 anys- és explicar històries.

«Per mi -prossegueix- és la manera de trobar una metàfora, una mentida, una ficció que ens uneixin, perquè la veritat és molt dura, però explicar-la a través d'un relat ho trobo preciós, l'ésser humà ho ha fet des del principi, necessita ficcions per explicar-se».

D'entrada, remata, «una ficció, fins que no es demostri el contrari, és què passa després de la mort, donant cadascun el seu punt de vista. Necessitem ficcions per sobreviure», conclou.

Incondicional de Josep Pla en àmbit narratiu, recomana als més joves que comencin a entrar en el seu imaginari a través de la mítica entrevista del programa A Fondo, amb Joaquín Soler Serrano, l'any 1976, en la qual l'empordanès sosté que la feina de l'escriptor és trobar l'adjectiu. «La nostra feina -afegeix Artigau- és ser precisos, arribar fins al moll de l'os, per això és tan complicat».

Premi Nadal

L'escriptor i matemàtic argentí Guillermo Martínez, que diumenge a la nit va guanyar el 75è Premi Nadal amb la seva novel·la Los crímenes de Alicia, amb una trama policial inspirada en el món de Lewis Carroll, considera que «el món ideal d'Alícia al país de les meravelles té elements sinistres».

Los crímenes de Alicia, que Edicions Destino publicarà el pròxim 5 de febrer, és una mena de seqüela d'una novel·la anterior de Martínez, Los crímenes de Oxford, que va ser portada al cinema pel director espanyol Álex de la Iglesia.

Encara que Alícia al país de les meravelles s'hagi convertit en un clàssic de la literatura infantil, Guillermo Martínez assegura en una entrevista a l'agència Efe que hi ha «elements sinistres i foscos» en el text «si es llegeix amb deteniment» i esmenta per exemple el personatge del Barretaire Boig, que, «com tots els barreters, embogien en inhalar el vapor de mercuri utilitzat per a la fabricació dels barrets».

La novel·la està ambientada a Oxford el 1994 i té molts elements en comú amb Els crims d'Oxford: «Comparteixen la mateixa ambientació, es repeteixen alguns personatges, inclosa la dupla protagonista formada pel professor Arthur Sheldom i el jove estudiant de Matemàtiques Guillermo», no obstant això, ha aclarit l'escriptor, són «històries independents».