José Mercé, cantaor

Tomatito, guitarra

Auditori de Girona. 1 de febrer

Un cop d'efecte inesperat donava compte de bon principi de la magnitud d'un espectacle inoblidable. José Mercé va començar l'espectacle en solitari, cantant a capella, desplegant la saviesa d'un mestre del flamenc amb un instrument com la seva veu que és un autèntic Stradivarius.

Energia i subtilitat en el saber explicar, claredat en la dicció, ben perfilats els melismes i sense excessos. No havia escoltat mai un concert que comencés amb aquesta intensitat des del primer moment.

El de Jerez de la Frontera no deixa res a l'altzar, tot està treballat al màxim amb una naturaltat envejable. La guitarra de Tomatito és l'altre miracle d'aquest espectacle. Domini absolut, temperament flamenc i gran imaginació en els acompanyaments.

Amb dos artistes així res podia anar malament. Després de dues hores d'espectacle intens que es van fer curtes t'emportes a casa el magnetisme emocionant del seu art total. La companyia de cantants i músics que van secundar les dues estrelles rutilants del flamenc actual van estar a un grandíssim nivell.

Destacaven dos dels quatre cantants/palmeros amb unes veus de gran calat i el percussionista que va aportar vitalisme i força. Del nou disc només van interpretar una petita part. És un treball molt dolç i sobretot amb molta veritat. Es van poder escoltar la zambra dedicada a Lola Flores, la buleria Buscando la verdad i María, i el tango Mundo de paz i la rumba Jerez, un cant d'amor a la terra de Mercé. Amb músics així, "con la alegría de mi arte" com deia la rumba que esmentava que enceta el nou disc, el món és definitivament molt millor.