Nou concert de la Temporada Ibercamera, aquesta vegada amb una orquestra molt solvent i un solista de gran calat artístic. Si Silberger és un intèrpret rigorós i gens histriònic, també ho és la sonoritat extraordinària del violí que la Fundació Si-Yo Music Society ha posat a la seva disposició.

El so inefable d'aquest instrument -que permet afirmar que hi ha vida després de Stradivarius- va imprimir caràcter i val a dir que el seu actual intèrpret en sap extreure el millor.

El programa escollit aplegava grans obres del repertori, ben conegudes del públic. Les estacions de Piazzolla que tan deuen al gran Gidon Kremer van sonar amb gran entitat, sonoritat oberta i ritmes trepidants. Els caràcters van estar a bon lloc però orquestra i solista no van acabar d'aprofundir en la intensitat energètica del tango com a gran rerafons de l'obra. El substrat popular demanava un cert excés en els efectes i no tanta contenció. El concert de Bach per a violí, el BWV 1041, un dels més populars, va estar correcte però li va mancar profunditat sobretot en el primer moviment. En l' Andante Silberger va demostrar un gust extraordinari i en el darrrer dels moviments l'encert va ser general.

L'orquestra de Cambra de Munic té un perfil homogeni, ben equilibrat entre les cordes agudes i les greus, i van aconseguir un grandíssim resultat en la Serenata per a cordes de Txaikovski. El seu concertino, Daniel Giglberger, es va posar l'orquestra a l'esquena i va empènyer de valent per portar l'obra a bon port. És un gran violista que lidera una formació que ha aconseguit un so personal que encara pot millorar. Tot i que la sala simfònica no era la més adient, l'espectacle va funcionar.