Joaquim Nadal: «L'execució de Rahola és un fet dramàtic que Girona no podrà superar»

Nadal va participar, al costat del també històriador Xavier Carmaniu, a la taula rodona El delicte d'opinar. 80 anys de l'afusellament de Carles Rahola un dels actes de la Setmana dels Rahola, organitzat pel Col·legi de Periodistes i celebrat precisament a la biblioteca pública Carles Rahola, amb la moderació de la periodista i escriptora Cristina Masanés.

Les primeres setmanes del 1939, a mesura que els franquistes s'acostaven a la ciutat, Rahola va fer un primer intent de marxar a l'exili, però li faltava documentació i, després d'estar-se a la Jonquera, va decidir tornar a Girona perquè, com va dir, «jo no he fet res».

Però els franquistes el van relacionar amb una autorització d'ús d'un receptor de ràdio i això, més tres articles publicats a L'Autonomista, el va portar davant un consell de guerra que va tenir sentència de mort. El van afusellar el 15 de març a la tanca del cementiri de Girona sense deixar-lo acomiadar dels familiars.

«Ho van fer així expressament», va assegurar Xavier Carmaniu, per a qui la mort de Rahola, figura «cabdal» de la cultura gironina, va tenir un gran impacte: «La gent es posava les mans al cap» perquè «tot el que havia fet era escriure».

Nadal va raonar que «si no hagués tornat de la Jonquera no l'haurien executat, però hauria patit la fred i la gana dels camps de concentració, com tants milers d'exiliats. Aquest patiment i aquestes morts massives de Franco ens interpel·len. No volien només guanyar la guerra sinó dominar el territori».

Els paral·lelismes amb la situació actual van ser una constant durant el debat d'ahir, que va omplir la sala d'actes de la biblioteca. No obstant això, Nadal va fer notar que hi ha diferències evidents perquè «la mort és un dramatisme que no admet comparació».

Cristina Massanés no va tenir objecció a qualificar la mort de Rahola d'«assassinat» perquè «ja s'havia acabat la guerra». En aquells anys posteriors al conflicte es van produir 514 afusellaments a la tanca del cementiri de Girona.

«Rahola és el cas més notable, però són igualment injustes les altres morts perquè el seu únic pecat era haver-se mantingut fidels al sistema republicà. Els il·legals eren els que afusellaven, que s'havien aixecat en armes contra la legalitat republicana», va subratllar l'exalcalde de Girona.

Carmaniu considera que es va muntar un sistema per «afusellar persones i robar cases legalment». Massanés afegeix que els acusaven de «rebel·lió militar» i, en el cas de Rahola, de «separatista intel·ligent i per això perillós».

Nadal no dubta que «tots aquells judicis sumaríssims eren una pantomima per arribar ràpidament a la sentència de mort i execució».

Nadal va reivindicar la reedició del llibre de Rahola Vides heroiques (1932), i tant ell com Carmaniu van elogiar l'obra d'un «intel·lectual» que va ser pioner a fer els primers passos cap a un republicanisme federal, trencar amb el relat «heroicista» de l'etapa napoleònica i redescobrir i valorar la Girona jueva.