El Museu d'Art Modern de Nova York (MoMa) se submergeix en la creativitat poètica del pintor Joan Miró (1893-1983), amb una nova exhibició que s'inaugura diumenge, anomenada El naixement del món en referència a una obra monumental de 1925 que obre la porta cap al seu univers pictòric.

L'exhibició se centra en la trajectòria de Miró des del 1920, quan es va mudar a París i va establir amistat amb artistes que després s'associarien al Surrealisme, fins al seu reconeixement internacional als anys 50.

En caure la tardor al poble familiar de Mont-roig, el 1925, l'artista català va pintar, a vegades enfilat en una escala, l'enorme llenç de 2,5x2 metres que seria El naixement del món, que testifica la seva ambició artística i reflecteix processos propis de la poesia, usats en el més de mig centenar d'obres a exposició.

«A les galeries podem veure com Miró utilitza els instruments de la poesia; si observem les seves estructures hi ha al·literacions, motius invertits, coses que es repeteixen una i una altra vegada, o frases sense sentit», explica la comissària de la mostra, Anne Umlund.

Davant d'aquesta obra de referència, Umlund indica que l'artista va donar un ús pictòric als instruments típics de la imatgeria poètica, com es pot veure en les seves «estranyes combinacions de peixos, ocells i homes», o en línies que descriuen formes o paraules.

«El 1924, escriu al seu amic (el poeta francès) Michel Leiris i li diu: 'Vosaltres, els meus amics poetes, m'heu ajudat a entendre moltes coses. Preneu una forma, una paraula, un punt de sortida arbitrari, per crear una imatge'. Ell intenta fer el mateix amb fusta i pintura», desgrana la curadora.

Excepte cinc préstecs «excepcionals» de mans privades, l'exhibició de 60 obres, que comprèn pintures, dibuixos, impressions i objectes, procedeix en la seva gran majoria dels fons del MoMa, que té una col·lecció dels treballs més primerencs de Miró, algú «en qui van creure els comissaris» artístics des del seu començament.

El naixement del món, que el mateix pintor va descriure a André Breton i Paul Éluard com una «espècie de gènesi», exerceix de «punt de partida» per a l'univers pictòric de Miró que de nou ha posat de relleu el museu novaiorquès, i en el qual destaquen «paral·lelismes» com Hirondelle Amour, de 1933 i 1934. En aquesta obra, l'artista «va escriure les paraules hirondelle (oreneta) i amour (amor) sobre el llenç, al costat d'imatges d'ocells. Pintar, dibuixar, llegir, mirar: per a Miró, totes aquestes experiències sensorials poden ser al mateix plat pictòric», sosté Umlund.

També destaquen el mural que se li va encarregar el 1950 per a un menjador de la Universitat de Harvard, de gairebé 6 metres de longitud; o un autoretrat a llapis, cera i oli que es va fer el 1937, el primer en gairebé 20 anys, en què dels seus ulls emanen sols, estrelles o flames.