Autors: Lidia Tilotta i Pietro Bartolo. Direcció: Miquel Gorriz. Adaptació: Anna Maria Ricart. Intèrpretació: Xicu Masó. Divendres, 22 de febrer. Teatre de Salt.
«Arriba un moment que les xifres no les entenc, jo m'ocupo de persones», diu en un moment de El metge de Lampedusa l'actor Xicu Masó, convertit aquí en Pietro Bartolo, el doctor que cura els refugiats que arriben, per centenars, a l'illa, un menut monticle de 20 m(2) i 6.000 veïns al mig del Mediterrani entre Sicília i Líbia. Ho fan a bord de vaixells i pasteres, vius i morts, després d'un arriscat viatge per mar que, recorda el metge, és només el darrer pas d'un periple tortuós amb parada en camps de refugiats que són pitjors que les presons.
Masó, que es va endur el premi de la Crítica l'any passat per aquest paper, s'ha fet seva la biografia de Bartolo, testimoni durant gairebé tres dècades d'una tragèdia a la qual Europa no mira i de la que els mitjans només sabem transmetre pinzellades.
Dirigit per Miquel Gorriz, l'espectacle que divendres va passar pel Teatre de Salt, recull en forma de monòleg les vivències del metge i les històries i els noms dels nouvinguts que ha atès, recollides durant anys en un llapis de memòria perquè no s'oblidin.
Amb no gaires més eines que un baül de joguines, una llitera, una bata i un ordinador i el so d'algunes gravacions de salvament marítim, l'actor transmet la bonhomia i la paciència del doctor, però també la desesperació de qui veu que no pot fer més davant de tot aquest dolor que arriba del mar.
El cru relat sobre els migrants es trenca a vegades per un telèfon insistent, detalls personals que ajuden a aportar matisos al personatge -ai, el record de la mare o l'experiència de qui sap què vol dir ofegar-se!- i gestos de complicitat amb l'espectador, trencant la quarta paret per adreçar-se a un públic cada cop més compungit.
Masó a banda, el que més s'agraeix és el to. Acosta el drama des de la quotidianitat de qui hi conviu, però no accentua la tragèdia. Per desgràcia, tot és tan esgarrifós que no fa falta ni realçar-ho.
«És com si estiguéssim en guerra, però no ens ho haguessin dit», afirma Masó-Bartolo en el seu esforç per fer-nos entendre totes les vides trencades que s'amaguen rere els recomptes oficials.
Més d'un cop el protagonista real d'aquesta història -que val molt la pena de ser escoltada- ha insistit que ell no fa cap heroïcitat, perquè només és un home. Fa humanitat, que tal com van les coses, ja és molt.
