L'arquitecte, urbanista i teòric japonès Arata Isozaki, de 87 anys, autor del Palau Sant Jordi de Barcelona i del projecte frustrat Illa de Blanes, ha guanyat el Premi Pritzker 2019 per una obra «que supera el marc de l'arquitectura per plantejar qüestions que transcendeixen èpoques i fronteres», segons la decisió del jurat, anunciada ahir a Chicago.

El considerat Premi Nobel d'Arquitectura ha somrigut en poc temps dues vegades les comarques gironines. La primera d'elles plenament en concedir el guardó del 2017 a Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, creadors del despatx olotí RCR.

Coberta d'estil gaudinià

I la segona aquest 2019 en reconèixer l'obra d'Isozaki, l'arquitecte que va posar firma a una de les construccions més emblemàtiques de la Barcelona olímpica de 1992 i que havia de condicionar per sempre l'skyline de Blanes amb una coberta d'estil gaudinià que es convertiria en la icona de la vila i inclouria una piscina nova. Però aquest projecte es va descartar. El 2018, el Pritzker va ser per a Balkrishna Doshi.

Considerat un visionari pels seus col·legues, Isozaki sempre s'ha enfrontat al seu ofici com a arquitecte amb un «profund compromís amb l'art de l'espai» i amb una «precisió i destresa» demostrades en «les tècniques de construcció, en la interpretació de la ubicació i el context i en la intencionalitat dels detalls», diu la desició del jurat.

«Posseeix un profund coneixement de la teoria i la història de l'arquitectura i abraça l'avantguarda. No es limita a replicar l''statu quo', sinó que la seva recerca del significat de l'arquitectura es reflecteix en els seus edificis, que desafien categoritzacions estilístiques, estan en constant evolució i tenen sempre frescor en el seu enfocament», afegeix.

Una filosofia i unes solucions tècniques que s'haurien aplicat a Blanes en un projecte donat a conèixer l'any 2002, pressupostat en 200 milions, que va ser finalment substituït per una ciutat esportiva menys ambiciosa, fet que la vila en alguna ocasió ha lamentat.

Nascut a Oita, a l'illa de Kyushu, el 1931, Isozaki va començar a destacar com a arquitecte durant la reconstrucció del Japó després de la Segona Guerra Mundial.

És un arquitecte versàtil i influent i des dels seus primers treballs, en la dècada dels seixanta, es va convertir en el primer arquitecte japonès a forjar una «relació profunda i duradora entre Orient i Occident», va dir el jurat, presidit pel jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units Stephen Breyer.

Amb més de cinc dècades de treball i un centenar d'edificis construïts, l'obra d'Isozaki ha tingut un gran impacte en el món de l'arquitectura, al qual ha contribuït a més amb nombroses obres teòriques, exposicions i conferències.

L'heterogeneïtat és una de les característiques d'una obra que va des de la reinterpretació de la tradició a la més alta tecnologia, com va demostrar des del seu primers dissenys, com la seva la Ciutat en l'aire que va projectar el 1961, amb la qual pretenia racionalitzar el caos de Tòquio a través d'una ordenació vertical amb edificis inspirats als arbres.

Algunes de les seves obres més destacades són la Biblioteca Central de Kitakyushu (1974) o el Museu d'Art Modern de Gunma, inaugurat el 1974, una clara estructura cúbica que reflecteix la fascinació pel buit i la quadrícula.

Als Estats Units és conegut pel Museu d'Art Contemporani de Los Angeles (1986) i la seu de Disney a Florida (1991), mentre que a Europa destaca el Palau Sant Jordi, que va dissenyar per als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 i el museu interactiu Domus de La Corunya.

A la Xina ha realitzat el CAFA (Museu d'Art de l'Acadèmia Central de Belles Arts de Pequín), inaugurat el 2008, o el Centre Cultural de Shenzhen, de 2007.

Els últims anys i malgrat la seva avançada edat ha demostrat «un extraordinari dinamisme» amb obres com el Centre de Convencions de Qatar (2011) o l'espectacular sala de concerts inflable Ark Nova, dissenyada el 2013 al costat de l'artista indi Anish Kapoor, per a regions del Japó afectades pel tsunami del 2011. Una de les seves últimes obres és la Torre Allianz, que va obrir les seves portes a Milà el 2018.