La fotoperiodista Gerda Taro va crear la «marca» Robert Capa el 1936 per vendre millor les fotografies que feia amb el seu company André Friedman als diaris de l'època, però, després de la prematura mort de Taro, el seu llegat va ser «absorbit» pel fotògraf, diu l'escriptora Helena Janeczek.
Després d'esclatar la Guerra Civil, els dos reporters es van traslladar a Espanya per immortalitzar el conflicte sota el segell «Robert Capa», captant imatges tan icòniques com «Mort d'un milicià», tradicionalment atribuïda al component masculí del tàndem fotogràfic i avui d'autoria discutida.
Tristament, ella moriria en un hospital de l'Escorial, un any després de prendre l'esmentada instantània, després de ser ferida en una batalla prop de Brunete. Amb el pas dels anys, el pseudònim «Robert Capa», adoptat per Friedman durant tota la seva carrera professional, es convertirà en un dels fotoperiodistes més coneguts de la història.
Aquesta és sols part de la memòria que Helena Janeczek rescata en La noia de la Leica (Tusquets), novel·la sobre la corresponsal gràfica de guerra Gerda Taro, originalment Gerda Pohorylle (Stuttgart, 1910-El Escorial, 1937). En una entrevista, Janeczek va assenyalar que «és necessari recordar que Taro era igual o més coneguda que qui era la seva parella llavors», una certesa que es va demostrar en el seu multitudinari funeral, en el que més de 100.000 persones i grans personatges de la cultura, com Pablo Neruda, li van retre homenatge.
A l'ombra dels homes
Certament, són nombrosos els casos en els quals la feina de dones brillants s'acaba atribuint als seus companys, mestres o homes més pròxims, en general. Els escriptors Zelda Fitzgerald i F. Scott Fitzgerald, els químics Rosalind Franklin i Maurice Wilkins, o els pintors Sononisba Anguissola i El Greco exemplifiquen a la perfecció aquesta tendència.
En aquesta línia, conèixer Gerda no va ser fàcil per a Helena Janeczek, qui malgrat haver utilitzat les fotografies i la biografia de Capa per a la redacció del seu llibre previ, no tenia molt clara la funció de la fotògrafa dins de l'equació.
Va ser el 2009, en la primera reposició de l'obra de Taro, celebrada a Milà, on l'escriptora va arribar a comprendre la importància que aquella hebrea polonesa que va fugir dels nazis a París amb només 20 anys tenia en la construcció del mite fotogràfic més gran del segle XX.
A Janeczek no només li va interessar la feina de la fotògrafa, sinó dues similituds vitals que comparteix amb ella: les seves arrels jueu-poloneses i la situació de crisi i auge de la ultradreta que va viure l'Europa d'entreguerres i que també es respira actualment.
«Gerda Taro i les dones que van defensar la democràcia durant la Guerra Civil espanyola es decebrien en veure l'enfortiment que el nacionalisme reaccionari viu avui a Espanya, de la mà de partits com Vox», va assegurar rotundament l'autora.
«No puc deixar de desconcertar-me davant el clima polític que es filtra en les pantalles de televisió mentre espero a fer una altra entrevista, em recorda massa l'època sobre la que parlo en aquest llibre, aquella prèvia a la Segona Guerra Mundial», va sentenciar Janeczek.
