Trepitjaven per primera vegada la ciutat de Girona i, literalment, es pot dir que van deixar el públic amb ganes de més. Postmodern Jukebox, un col·lectiu nord-americà format per desenes de músics que es van tornant segons el moment i la gira, visitaven l'Auditori de Girona en el marc del Black Music Festival i havent penjat el cartell d'entrades exhaurides. Singular és una aposta que implica oferir versions de grans èxits musicals de tots els temps, passats per una liquadora de jazz, soul i altres gèneres propis de la música negra.

La qualitat dels seus músics -en el cas de Girona, amb una banda formada per un pianista, un guitarra, un contrabaix, saxo, trombó i bateria- combinada amb tres veus femenines i una masculina, són les claus d'una recepta que, a diferència d'altres formacions dedicades a fer versions de grans èxits de la música de tots els temps, transpira frescor, alegria i un punt lisèrgic, que brilla també en el seu vessant més propi de l'espectacle, incloent-hi la presència d'un ballarí de claqué.

Amb aquests ingredients, el col·lectiu fundat el 2011 per Scott Bradlee i que té la seva seu a l'humil barri novaiorquès de Queens, va captivar des del primer instant, amb una precisa posada en escena pròpia d'un espectacle de Broadway. Temes com I Will Survive de Gloria Gaynor o I Will SurviveThe Ballad Of Mona Lisao van servir per iniciar un recital que a poc a poc va anar obrint el seu ventall estilístic, sempre amb una interpretació expressament allunyada de l'original.

Una exultant versió del Nothing Else Matters de Metallica, el Life on Mars de David Bowie o del Creep de Radiohead, van donar pas a clàssics més moderns com el Bad Romance de Lady Gaga, My Heart Will Go On de Celine Dion per la banda sonora de la pel·lícula Titanic de James Cameron, el sensacional tribut al gènere Eurodance dels noranta, amb la solemne interpretació del tema What is Love de Haddaway o la imprescindible What is LoveHalo.

Amb el públic dempeus i la tradicional selfie sobre l'escenari, Postmodern Jukebox van mostrar amb escreix els motius que els han portat a ser caps de cartell d'un Black Music Festival que, any rere any, ofereix una temptadora i suggerent oferta de propostes musicals que sempre val la pena descobrir.

El col·lectiu nord-americà també va deixar patent en la seva actuació que es poden fer versions de clàssics, sense caure en els tòpics, amb humor, però sense renunciar a l'essència de la música.