L'actriu Cristina Cervià ha mort. Això projecta un buit. Quan t'avisen, el primer que recordes és haver-la vist a Degustació amb el Tallaret de Salt. Una obra delicada i ben tramada a partir de la qual vas començar a estimar el teatre. En una Girona poc il·lusionada, va ser l'empenta de gent com ella la que et convidava a creure que enllà de la vida aturada hi havia imaginació. Sovint quèiem en bars petits i atapeïts i llavors, sota la música de la Movida, enfilàvem converses. Era múrria i amb un gran sentit de l'humor. Jugava amb el sarcasme i la ironia. Tenia les idees clares. La Cristina va ser una amiga amb qui cada vegada que hi xerrava em sorprenia. La veia de tant en tant, de vegades lleugeres salutacions que t'aportaven la tranquil·litat de saber-la a la vora. La retrobaves a l'escenari. Una d'aquelles persones que t'estimaves perquè havia crescut com una excel·lent professional, engrandint-se, mentrestant, et senties orgullós d'haver-la conegut. Hi ha gent que, a l'hora de recordar, t'adones que el seu treball, la seva progressió, t'ha acompanyat la vida. Al final, representa una força que s'ha imprès en l'imaginari de tota una generació. Hi ha dies que quan travesso el pont de Ferro, tot escoltant els meus passos somorts, m'assalta el dolor de l'absència de la bona gent que he tingut la sort de conèixer. És un moment curt que, en pocs metres, s'endú l'ordre de les cròniques no escrites. Cada època viscuda està resseguida, marcada o fins i tot adornada gràcies a amics i personatges únics. El teatre és efímer. Els actors ho tenen assumit: res no perdura. El bon fer de la Cristina, però, demana fer un exercici de memòria per allò que no tornarà a ser. No l'oblideu, era única.
