Doncs bé, un bon home que excel·lia per la seva modèstia i bona fe va baixar des de l'alcaldia fins al Saló d'Espases a complir algun encàrrec, en ple matí. En el vestíbul de la sala de plens hi havia col·locats els dos gegants de la ciutat, que circumstancialment s'hi resguardaven els dies de fires o voltants del Corpus, que era quan tenien més feina. Per anar al Saló d'Espases, el nostre home havia de passar per davant dels gegants i allí no hi treballava ningú més, tot estava en silenci i ell no feia cap soroll en caminar. Quin va ser el seu ensurt quan va percebre que el gegant sospirava d'una forma estranya i era posseït per un subtil tremolor. Ja em teniu l'home tot espantat, sortint ràpidament d'allí i avisant la primera persona que va trobar al pati: «El gegant és viu!», deia. En tornar a entrar i registrar l'entorn varen aparèixer, en llocs distints, una parella de funcionaris -home i dona- aparentment distrets. No se sap què varen argumentar sobre la seva presència en aquells rodals, però segur que no varen dir que estaven 'traient la pols' -en castellà seria més expressiu- sota les faldilles del gegant.
