El mastegot que ens mereixem

Creació i direcció: Agnés Mateus i Quim Tarrida. Intèrpret: Agnés Mateus. Convidats: Pablo Domichovsky i Ismael Mengual. Espai sonor i audiovisual: Quim Tarrida. Il·luminació: Carles Borràs. Sala la Planeta. 29 de març.

En èpoques de «zasca» i tuits de rèplica i contrarèplica que, ui sí, «han fet sentir l'hòstia fins a Mart», surt una persona sola a l'escenari i ens fot a tothom un mastegot dels que fan època. Perquè si la persona és algú amb la força d'Agnés Mateus i la cleca t'arriba en forma de monòleg sorgit de la ràbia i de la veritat de qui fa una queixa justa contra el masclisme que amara el nostre dia a dia només pots acotar el cap, donar-li la raó i sumar-te a la seva causa.

A Rebota, rebota y en tu cara explota, Mateus s'enfronta (gairebé) en solitari a les múltiples cares del sexisme, del llenguatge als feminicidis, tocant totes les tecles per fer passar de la riallada al somriure glaçat. El missatge arriba perquè no diu res que sigui mentida: tots hem fet un comentari desafortunat, hem rigut un acudit barroer o hem sentit, sense rebel·lar-nos, que han assassinat una altra dona.

Vestida de lluentons, de tul, amb purpurina per sobre o amb una màscara de ves a saber què, no deixa cap per tallar; fins i tot reben els Manaies. Enumera, com qui recita les preposicions, el reguitzell d'insults que hem interioritzat; qüestiona els contes de princeses i la invisibilitat de pensadores i científiques, critica la mercantilització d'algunes icones feministes, com l'omnipresent Frida Kahlo; i es posa a la pell -literalment- de qui es creu superior en tot.

Entre projeccions d'espais desoladors, crea imatges molt plàstiques, com quan afila ganivets a les fosques, fent saltar espurnes mentre ens fa fixar en l'horrorosa lletra d'una cançó de reggaeton; i plenes de significat, per exemple, quan distreu l'atenció de l'espectador mentre s'enterra una nova víctima.

Aquestes són algunes de les denúncies que plantegen Mateus i Quim Tarrida en un espectacle duríssim que ja va passar per Temporada Alta i que divendres i dissabte ha tornat a Girona fent parada a La Planeta. Llàstima que el muntatge -premi de la Crítica a Noves Tendències i Butaca a Noves aportacions escèniques- convoca més espectadores que espectadors. Sol passar, que les coses de dones interessen sobretot a les dones, i així ens va.

L'espectacle fa una crida a desaprendre molt del que ens sembla normal, i que és gasolina per encendre una violència que no s'atura. No dicta sentència ni li cal; quan s'obren els llums el públic té ben clar que el clatellot ens el mereixem, perquè gairebé tot el que hem vist són missatges i idees masclistes que fem nostres i que després ens ofenen quan ens exploten a la cara.