La presència pública jueva a Catalunya durant els segles XIX i XX va ser escassa i poc visible. En comparació amb les comunitats jueves d'altres països europeus, a Catalunya les primeres comunitats jueves contemporànies són tardanes i amb poc pes demogràfic. A més, aquest món jueu català, degut al convuls context polític del moment, va preferir no ser vist i actuar amb la màxima discreció. Tot i aquesta invisibilitat, «lo jueu» va estar present en el debat polític espanyol i català, sent utilitzat sovint per dirimir qüestions de política nacional.
Entorn aquesta qüestió va girar la conferència Jueus i Catalans: un joc de miralls que va oferir Vicenç Villatoro el passat 28 de març. La conferència forma part del cicle Catalunya i el judaisme: identitats compartides, relacions diverses organitzat per la Càtedra Ferrater Mora de la UdG i l'Institut d'Estudis Nahmànides.
El gran debat polític de l'Espanya del segle XIX i XX gira sobre l'adopció o no dels valors de la modernitat. Aquest debat confrontarà la visió del món pròpia de l'Antic Règim, amb una nova visió de la realitat economicista, racionalista i essencialment urbana. Segons Villatoro, en aquest context, es construirà una imatge arquetípica del jueu com l'encarnació màxima dels valors de la modernitat, imatge que serà compartida per les dues visions del món que es confronten, sent menyspreable per uns i magnífica pels altres.
A finals del segle XIX, els dubtes sobre l'adopció de la modernitat es sobreposen al debat sobre la qüestió catalana. Segons Villatoro, el conservadorisme associarà el catalanisme, qüestionador de la unitat d'Espanya, a la modernitat i el judaisme. L'arquetip català serà ràpidament identificat amb l'arquetip de jueu economicista i cobdiciós, identificació que perdurarà fins a l'actualitat.
Però, com viurà el catalanisme aquesta identificació? Segons Villatoro, allò que en origen és una acusació acaba convertint-se en un element virtuós i definidor del propi ideari. Durant el període que va de l'any 1945 al 1967, el filosemitisme català serà explícit. Part de la població catalana viurà l'Holocaust com la màxima expressió del seu turment i la construcció de l'Estat d'Israel com la màxima expressió de ressorgiment en la derrota. Durant aquest període, el catalanisme es voldrà veure reflectit en el judaisme i utilitzarà el debat sobre «lo jueu» per debatre sobre si mateix. Aquest joc de miralls es reproduirà fins l'any 67 quan, fruit de la guerra dels Sis Dies, es produirà un canvi de visió sobre Israel a gran part del món occidental.
El proper 25 d'abril, Ferran Sáez oferirà a l'Institut Nahmànides la conferència La fascinació per Israel en la política catalana del segle XX», quarta del cicle.
