L'Anna Mir era filòloga. Filla de Corçà. Abans d'anar a la Universitat de Girona havia estudiat nocturn mentre s'encarregava de la botiga de queviures del seu pare a la Bisbal: grana, bacallà, llet i, per Sant Esteve, cuinava uns canelons siderals. En un prestatge fosc hi havia un Sant Pancràs antic -encara el conservo. La visitava sempre que podia; cop de Sarfa i exitat de Girona a la Bisbal. A la rebotiga ens besàvem i abraçàvem -de costat amb els cigrons, que amb prou feines bullien-, no hi havia temps per a res més. Interludis. La seva cosina, l'Esperança, ens donava cobertura. A l'Anna li feia gràcia que un pelut de la costa li anés al darrere. M'agradava presentar-me per sorpresa i fer cua com si anés a comprar. Procuràvem no riure perquè els clients no advertissin res ni es trenqués el sagrat cerimonial de la compra i venda. Aclucades d'ull. Vam utilitzar els escenaris que venien donats. I l'amor. Alguna expedició a les roques -no eren agraïdes-, millor el redós de la platja. L'obrador de la memòria. Recordo la minifaldilla de vellut negre, les mitges fosques i les botes de canya curta brillants.

Sempre que va tenir ocasió, va compaginar la feina de correctora al Punt Diari amb donar classes de català a l'INEM, l'Òmnium (...)