Un Gerard Quintana reinventat, ara com a escriptor present entre les novetats de Sant Jordi, parla a l'entrevista de la força de la gent desafiant el poder, tema ben present en la seva primera novel·la, Entre el cel i la terra, molt rica en referents musicals i literaris de la contracultura dels anys del Maig del 68, l'oposició a la dictadura de Franco i les protestes contra la guerra del Vietnam.
El llibre, com a objecte, fa patxoca.
Estic molt content de l'edició i amb el tracte rebut de l'editor. I trobo fantàstica aquesta portada amb la foto d'Eugeni Forcano, que va morir relativament fa poc. Recorda aquella foto de Robert Doisneau, El petó, que remet al París contracultural dels anys cinquanta i seixanta. Aquesta novel·la, a part de ser de passions, amor i límits de la llibertat, té un context històric molt treballat amb la intenció que la història de la segona meitat del segle XX dialogui amb el present nostre.
És diferent escriure novel·la que composar cançó?
Escriure és un acte de solitud, a diferència de la música, que és col·lectiu. Quan fas un enregistrament el comparteixes amb els amics. Escriure és diferent.
Fa uns 20 anys vostè em va dir a mi que volia escriure poesia i ara debuta amb una novel·la.
Sí. La poesia em semblava un format menys agosarat i més proper a la cançó. Fa 20 anys ho deia i fa 40 anys ho pensava, però no ho deia perquè em semblava pretensiós. Creia que abans de crear un univers més complex com és una novel·la havia de viure. Deixava la novel·la per a quan arribaria als 50 anys d'edat, i així potser m'ho estalviaria si no hi arribava.
Ara té 54 anys. Per què no havia d'arribar als 50?
De joves, els que vam viure el mite del rock pensàvem que arribar als 30 ja era molt, després de les morts prematures de Jimi Hendricks, Jim Morrison, Janis Joplin, Brian Jones...
Així, l'espina de l'escriptura la portava clavada de feia temps?
El meu espai de seguretat, encara que algú es pensa que és la música, sempre ha sigut la paraula. Jo vaig començar a fer música sense estudis ni experiència musical. En canvi, col·laborava amb el fanzine de la casa ocupada del carrer Nou del Teatre, amb idees com «no hi ha crisi, el que hi ha és molt de morro». Hi publicava poemes esbojarrats i anticlericals. Em semblava que era la manera més transgressora de ser en una ciutat de capellans. De fet, vaig entrar en la música per escriure algunes lletres de cançons.
A l'arrencada del llibre, la banda sonora és el jazz i l'òpera, el mambo de Pérez Prado, Nat King Cole, Xavier Cugat, Wagner...
En el llibre sumo més de cent referències musicals. És per vestir tot aquest paisatge col·lectiu i personal. La novel·la arrenca el 1952. Fa un any que a Barcelona ha arribat la Sisena Flota nord-americana, amb la qual cosa la primera potència mundial dona el vistiplau a Franco. El 1952 hi ha el Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona. De sobte, l'enemic ja no és el feixisme, que ha estat aniquilat a Europa. L'enemic és el comunisme i Franco es converteix en un aliat. Hi ha tota una transformació de la música, de les arts, de la pintura i l'arquitectura que el llibre va descrivint.
A les primeres pàgines ja entrem a Girona. Hi ha una innundació. Són records reals d'infantesa?
Jo vivia al carrer Argenteria, al damunt de la Llibreria Geli. De fet, Pere Rodeja, ànima de la llibreria, que va morir fa uns anys, era el meu oncle. Aquí recullo alguns records punyents com l'impacte de veure als sis anys el carrer transformat en un riu i els crits i les veus durant tota la nit dels llibreters salvant llibres. Això em va fascinar perquè comportava la idea de salvar també les vides i salvar les històries dels personatges dels llibres. Després, els llibres tocats, es venien a més baix preu. Això ho recupero, sí.
Lectures de Whitman, Kerouak, Faulkner, Baudelaire, mentre ja sona Dylan. La immersió en la contracultura va posar les coses fàcils a un jove en una ciutat grisa i negra com aquella Girona?
Diuen que en un primer llibre hi ha molt d'un mateix. Hi ha, efectivament, l'impacte de moltes lectures de veus de llibertat i del viatge de la vida. Era difícilment digerible en una ciutat com aquella Girona. Això m'ajuda a construir el personatge de Bru.
En Bru és, dels protagonistes del relat, l' alter ego de l'autor?
El llibre és la història de Patxi, un home que deixa Bilbao i una família molt rígida i ve a Barcelona per realitzar el seu somni, que és ser pintor. Va a estudiar a l'escola on diuen que anava Picasso. Aquí coneix dues dones, la Neus i l'Àngels. Després hi ha una altra generació, la de la Clara i el Bru, que d'alguna manera redimirà aquesta primera generació. El Bru és gironí del Barri Vell i hi ha moltes coses d'ell que són meves, sí.
Com es relaciona a la novel·la la segona meitat del segle XX amb el present?
Hi ha, per exemple, l'afusellament de Grimau, aquell líder comunista que el règim franquista va decidir ajusticiar per uns crims que eren de la guerra. Va haver-hi un clam des d'Europa i fins i tot el Papa de Roma i la reina d'Anglaterra van demanar l'indult. Però el van matar. Això em recorda molt el que va passar aquí l'1-O i que encara passa. En aquell moment, el ministre Fraga Iribarne va difondre aquella campanya «Spain is different» per netejar la cara de l'Estat espanyol. És un mirall d'aquesta campanya de la «Marca España» de l'actual ministre Josep Borrell.
Als agraïments finals de la novel·la diu: «A Rafel Nadal per posar-me un plat a taula».
Sí, això és una manera d'agrair-li la seva generositat. Abans de treure un llibre, Rafel Nadal reuneix una sèrie de gent al voltant d'una taula per parlar de literatura. M'ha convidat unes quantes vegades amb gent com Juli Capella, Antoni Bassas, Llucia Ramis, Manuel Cuyàs...
Després d'haver format part d'un casal ocupa als anys vuitanta, com veu la Girona actual dels pisos turístics?
Hi havia aquell barri vell abandonat, amb el Barri Xino, on jo anava a buscar petroli per a l'estufa... és sorprenent com ara és una joia, és sorprenent com es poden girar els mitjons. Ara Girona és un destí turístic en àmbit internacional. Però això té conseqüències. De sobte és impossible conservar la petita botigueta de barri que manté el paisatge de la indentitat del propi lloc perquè entra en competència amb les grans multinacionals en aquest món que té un govern econòmic mundial, amb un diner que no té fronteres. Tancats en aquests estats nació decimonònics, difícilment podem competir amb un diner que no té pàtria ni té bandera. Mentrestant, les fronteres són per a les persones i no sabem ni quantes en moren a la Mediterrània intentant salvar els fills. Aquesta Girona dels pisos turístics em costa de reconèixer-la.
Per a qui és un dels primers cantants del país, ser de la ciutat dels festivals deu ser com estar al paradís, no?
[riu i diu «que dolent que ets»] Prefereixo que sigui una ciutat important en àmbit cultural que no una ciutat que rep les deixalles dels altres, que pateix radioactivitat o les conseqüències de la indústria química. Estic pensant en les terres de l'Ebre. Flix, Constantí, Tarragona... Ens tenen força mania perquè es diu que els de Girona parlem el millor català, tenim el millor teatre i fem els millors festivals. Som unes comarques envejades i hem de ser solidaris amb els que no tenen la mateixa sort que nosaltres.
Què faria si fos conseller de Cultura?
Faria de la Cultura una política social com és la Sanitat o l'Ensenyament. Molt sovint la cultura es relega a l'àrea de l'entreteniment. Un país sense cultura és un país miserable i poc lliure.
Com veu el seu futur a curt termini?
Estic treballant ja en una segona novel·la. A més, estic fent córrer l'espectacle Intocables, que presentaré el 26 d'abril a Girona. En ell recupero cançons prohibides dels darrers 50 anys. També hi ha cançons de músics actuals imputats. M'interessa explicar per exemple que quan Serge Gainsbourg va fer La Marsellesa en reggae va haver d'enviar la seva banda a Brussel·les i suspendre concerts a Marsella. Van rebre amenaces de mort. O poder recuperar Víctor Jara, assassinat pel règim de Pinochet, o recuperar cançons de Crosby, Still, Nash and Young prohibides perquè criticaven la mort dels estudiants nord-americans que protestaven contra la guerra de Vietnam. També parlo de l'autocensura i recupero artistes d'aquí com Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Pau Riba o Albert Pla.
Seguim treballant amb la mirada posada en un nou disc. Ja tenim cinc cançons gravades, mig disc, pensant a publicar el 2020.
Amb quins dos títols de les cançons amb lletra escrita per vostè es quedaria?
Una seria Caic, del disc en solitari Les claus de sal, on primer va ser la lletra i després la música. I l'altra, Hores bruixes, de l'etapa avançada de Sopa de Cabra.
