L'historiador Josep Fontana viatja als orígens del capitalisme en la seva obra pòstuma, Capitalisme i democràcia 1756-1848, on afirma que va ser en aquella època quan es va gestar «l'engany» social pel qual els governs elegits afavoreixen els interessos econòmics de les grans empreses i dels més rics.

Considera Josep Fontana (Barcelona, 1931-2018) en la seva obra, que avui dimarts serà a les llibreries, que «els governs que hem triat entre tots perquè prometien vetllar pel nostre benestar han acabat convertint-se en còmplices tolerants d'un procés que afavoreix l'enriquiment d'un grup reduït a costa de la majoria i que engendra amb això una societat cada vegada més desigual».

Contra els qui justifiquen les actuals i creixents desigualtats com a fruit de «processos economicopolítics inevitables i lògics», Fontana recupera «la rica diversitat de projectes alternatius que, amb el naixement del món modern, van apostar per un creixement econòmic generat des de baix i per una nova societat més igualitària».

L'historiador, que el 2013 va rebre el doctorat honoris causa de la honoris causaUniversitat de Girona denuncia que aquestes trames paral·leles van ser «obviades o amagades» pel relat historiogràfic oficial, que va afavorir «una aliança entre un capitalisme de matriu burgesa consagrador de la propietat i la desigualtat, i un sistema polític assegurador de l'ordre i el control social gràcies a una il·lusió de llibertat democràtica».

La recuperació d'aquest passat alternatiu hauria d'ajudar, segons Fontana, a millorar la nostra interpretació del que va passar dos segles enrere, facilitant la crítica i la comprensió del moment actual, com ja apunta al subtítol del llibre, Com va començar aquest engany.

L'estratègia d'aquest capitalisme inicial era, segons relata Fontana, «arrabassar la terra i els recursos naturals als qui els utilitzaven comunalment i liquidar les reglamentacions col·lectives dels treballadors d'ofici amb el propòsit de poder sotmetre'ls a noves regles que fessin possible l'expropiació de gran part del fruit del seu treball».

Sosté l'historiador que aquest desenvolupament «no es va produir com a conseqüència natural de l'evolució de l'economia, sinó que es va imposar des dels governs, mitjançant l'establiment de lleis i regulacions que afavorien els interessos dels expropiadors» i imposant-les amb «mitjans de repressió». Segons el seu parer, «el progrés imparable del capitalisme s'ha deslligat de nou a partir de les últimes dècades del segle XX i prossegueix al segle XXI, a una revolució que recorda la que es va desencadenar entre el 1814 i el 1848, però ara amb una ambició més gran».

Fontana analitza en aquests primers anys les polítiques d'expropiació de les terres comunals que en el cas d'Espanya va ocasionar intents de recuperació que es van prolongar fins a ben entrat el segle XX, com en les reivindicacions dels pagesos d'Extremadura a la II República, o a Navarra, amb la pugna per la titularitat de les corralisses comunals, un element d'enfrontament al començament de la Guerra Civil del 1936».

Desmenteix l'autor el protagonisme exclusiu dels burgesos a la Revolució Francesa: «El mite del burgès revolucionari com a motor del progrés de la humanitat amagava que la nova societat burgesa, que havia acabat amb les distincions entre els homes per motius de naixement, es basava en l'estratificació, la de la propietat i la riquesa, que reservava la gestió política, començant pel dret a vot, als qui disposaven d'un cert nivell de riquesa».

El procés, afegeix Fontana, va triomfar a França amb revolució, però també a Anglaterra sense revolució, perquè «la consolidació d'un sistema polític basat en la representació de la propietat convenia tant a l'aristocràcia com a la burgesia».

La divisió internacional del comerç sorgit del triomf britànic sobre la França napoleònica va propiciar el desenvolupament de la industrialització «lligat indissolublement» a l'augment de l'esclavitud, que va culminar als segles XVIII i XIX, durant els quals van sortir de l'Àfrica 13 milions d'esclaus. Denuncia Fontana que «una de les mentides més grans» de la història oficial del capitalisme és el seu paper en la lluita per l'abolicionisme, quan «el progrés de la industrialització hauria estat impossible sense els esclaus».

Quan les revolucions triomfen el 1848 a bona part de l'Europa occidental, Espanya és un oasi, que alguns polítics justifiquen d'aquesta manera: «La pau social valida el preu del retard econòmic» i, de fet, els governs liberals del segle XIX van mostrar una hostilitat sistemàtica a la industrialització.