Clara Peya acostuma a dir en públic que se sent privilegiada per haver pogut estudiar música i per formar part de la societat occidental de les classes mitjanes. També reivindica el feminisme i sosté que perquè les dones puguin ocupar posicions en la societat, els homes han de fer un pas enrere. L'ús del femení genèric a l'entrevista revela el seu grau de compromís. En l'obra teatral Suite TOC núm. 6 surt de l'armari d'un diagnòstic mèdic mental.

Em sento un privilegiat, com vostè.

Em sembla molt bé que es faci responsable dels seus privilegis. És una cosa que hauríem de fer totes. És importantíssim que ens adonem de qui som, fins on hem arribat i per què.

I em sento culpable i còmplice d'una Europa que deixa morir migrants a la sorra on passaré les vacances.

Hem de tenir molt clar que els nostres privilegis prenen les ocasions a les altres persones. Jo em sento igual i moltes vegades no sé molt bé com conviure amb això. Hem de ser responsables de com usem els nostres privilegis. L'Església ha fet molt mal amb el tema de la culpa. La culpa és improductiva. Sentir-se culpable no et deixa ser responsable.

És possible no tenir mala consciència?

L'única cosa que podem fer és usar tots els privilegis de la manera més conscient possible i fer-ne un ús adequat. És el que jo intento fer amb el meu art, amb el que soc i amb tot el que tinc.

Per tant, fa art compromès?

Absolutament. L'art compromès no és el mateix per a tothom. Jo soc jo en les meves circumstàncies. Utilitzo el meu altaveu de la manera que crec més oportuna i en els meus discos hi ha una intenció que va més enllà de la música.

Quina és aquesta intenció en aquest disc, Estómac

El disc intenta la desconstrucció de l'amor romàntic i també del sistema heteropatriarcal i capitalista.

L'amor romàntic no existeix?

L'amor romàntic existeix, el problema és com ens el presenten. Existeix, les persones ens enamorem, però les pel·lícules de Disney i de Hollywood ens parlen de trobar la mitja taronja, de trobar una altra persona per sentir-te completa. Doncs no, les persones ja som completes. No necessitem que vingui un príncep a salvar-nos. Això porta a haver d'amagar les infidelitats. Ens controlen amb una sèrie de patrons que inclouen comprar un cotxe i tenir una hipoteca.

Quines diferències hi ha entre l'enamorament de Clara Peya i l'enamorament segons Disney?

Vol saber-ho? Cap. Perquè jo soc filla d'això i m'adono que no funciona, que és una manipulació. Fa tants anys que m'empasso pel·lícules de Hollywood on acaben al llit d'amor i tot solucionat a la vida... Doncs no, tenir un amor vol dir treballar-s'ho molt. Soc una persona molt intensa. Volia escriure cançons compromeses i només em sortien cançons d'amor. Era de l'única cosa que podia parlar, amb tot el que està passant al món.

Vostè viu en parella?

No. És molt difícil trobar algú si busques un model mentre el món està pensat per a un altre model. I això que jo soc la primera que, quan s'enamora, vola.

Busca? Té perfil al Tinder?

No. Podria tenir-ne, però ara mateix estic bastant tancadota. A part, essent persona pública no és fàcil això de les xarxes. Però no estic en contra d'això.

El disc Estómac

Sí. El feminisme s'ha posat de moda i això és important perquè vol dir que les dones ocupem espais. Per a mi la necessitat més important del feminisme és que les dones puguem ocupar espai. I perquè les dones ocupin espais, els homes han de fer un pas enrere.

El disc combina jazz, rap, pop i electrònica. Tots els gèneres i tots els llenguatges són vàlids per expressar-se?

Absolutament. Parlar de gèneres potser és necessari, però no m'interessa etiquetar la música perquè perdo flexibilitat. M'interessen molts estils musicals diferents, he escoltat molts estils i rebo moltes influències.

Un missatge nou demana una forma nova?

Durant molt temps he estat intentant reproduir coses ja fetes, he estat intentant encaixar en diferents patrons, i el coneixement adquirit en aquest procés ara em permet destrossar-los. Per destrossar aquests estils, primer els has de conèixer.

Pot dir dos referents musicals?

James Blake i Bon Iver. Si intentes fer una música pensant només en agradar, perds l'essència.

Sovint col·labora amb la coreògrafa, ballarina i escenògrafa Ariadna Peya, la seva germana. Com és que d'una família de Palafrugell sorgeixen dues artistes destacades?

Per part de pare, Carlos Peya, de Palafrugell, no hi ha ningú que sigui del món de l'art. A més, el meu pare és arrítmic i desafina. Per part de la mare, Rita Rigolfas, d'Igualada, sí. La tieta i l'àvia eren pianistes i la meva mare toca el piano, canta, toca la guitarra i fa teatre. Per tant, ve per part de mare.

Aquest any té el privilegi de rebre el Premi Nacional de Cultura, que s'entregarà el 4 de juliol. El jurat li reconeix la innovació i una veu transgressora. Està contenta, celebra el premi?

Miri, com a activista que soc, rebre un premi tan institucional em costa, però també em fa il·lusió, sobretot perquè me'l donen per un llenguatge transgressor i compromès. A més, l'altaveu que em proporciona aquest premi és bo per seguir amb el meu discurs. Només es pot arribar a un premi així a base de privilegis. Cap de les premiades és racialitzada, totes són blanques, de classe mitjana i amb discurs intel·lectual potent. Hi ha molta gent que no pot accedir a tot això.

Aquest hivern, a la sala Beckett, han estrenat, vostè i la seva germana Ariadna, membres de la companyia Les Impuxibles, l'espectacle Suite TOC núm. 6

Bé, l'espectacle està fet per parlar de l'estigma, del que significa patir un diagnòstic mental en la nostra societat. La gent, en comptes de sortir de l'armari, ho amaga. En el meu cas estic legitimada a ser excèntrica perquè soc artista i perquè tinc tota una xarxa afectiva que em sosté. Però també he volgut sortir de l'armari amb aquest punt d'activisme que comporta exposar-me participant de la revolució de la vulnerabilitat. Mostrar-nos vulnerables ens fa forts.

Què oferirà dissabte a l'Ítaca?

L'espectacle del disc Estómac, amb la Magalí Sare i amb tota la banda habitual.