«Y bailamos hasta el alba más de doscientas canciones», diu La Isla, un tema de Justicia universal (Intromúsica, 2018), l’últim disc de Dorian, que va obrir el concert de dissabte a La Mirona gairebé de manera premonitòria, perquè no van ser 200 cançons, però sí que en van ser moltes.

L’actuació va ser una festa amb pirotècnia de paperets blancs que van cobrir la sala només de començar, més de dues hores de pop electrònic carregat d’aquella melancolia marca Dorian, que navega entre l’apocalipsi i el positivisme.

Una combinació que també està present en el seu darrer àlbum, tot i que hi ha guanyat pes la crítica política i social («No habrá zona neutral ni paraíso fiscal que os salve del gran incendio final», adverteixen a la peça que li dona títol i que va sonar a la primera part de l’actuació), amb cançons que descriuen la soledat urbana, alerten del canvi climàtic i vaticinen la fi del món. Sobre política, en un dels molts comentaris del cantant, Marc Gili, va dir: «Que no us faci mandra tornar a anar a votar».

Justicia universal també és un disc de referentsJusticia universal, com la cantautora xilena Violeta Parra, a qui confessen haver robat un vers a Llévame, o a Dostoievski, de qui prenen el títol d’una novel·la, Noches blancas, amb una de les moltes tornades que el públic va corejar.

«Hits» generacionals i emocionals

Los amigos que perdí (La velocidad del vacío, 2013) va tancar la primera part i la banda va continuar amb una cançó repescada de l’acústic Diez años y un día (2015) que requeria un silenci que no van trobar, ni per a la delicada versió de Tristeza amb què es van acomiadar, marxant de l’escenari un a un, començant per Gili (la resta del grup són Belly Hernández, Bart Sanz, Víctor López i Lisandro Montes). Abans, a més de presentar la seva Justicia universal, al llarg de la nit Dorian va fer sonar «hits» entre generacionals i emocionals com Verte amanecer, Temblor i, ja al final, Cualquier otra parte i La tormenta de arena.