Érem molts els que ens pensàvem que l' Eduard Punset era etern. Per això ahir no ens acabàvem de creu el seu traspàs després d'una llarga malaltia. Sempre havia dit que no es moriria mai i així serà. La seva empremta continuarà sempre present en aquelles persones que hem tingut la sort de treballar al seu costat i sobretot d'aprendre, aprendre molt.

Era un personatge atípic. Un liberal de soca-rel, sortit del PCE de la clandestinitat. Però sempre al seu rotllo. Mai no obeí les consignes dels partits i anà a la seva. No cal sorprendre's doncs del seu pas per la UCD, CiU, CDS o Foro, només per posar uns exemples.

Jo el vaig conèixer a les files del CDS i compartírem una colla d'anys. Adolfo Suárez s'hi havia distanciat i a les primeres eleccions al Parlament Europeu fou el cap de llista. El president em va encomanar anar-lo a trobar per tal d'avaluar les possibilitats que s'integrés a la candidatura. Vam dinar al seu mas de Fonteta i en vaig sortir molt content perquè em va dir que sí, per la qual cosa ja teníem un europeista indiscutible al capdavant de la nostra candidatura. Al cap d'uns dies em va enviar un llibre amb una dedicatòria: « Gracias por devolverme al redil». Des d'aquell dia compartírem una amistat que no la va poder trencar ni el distanciament ideològic ni el territorial. L'Eduard era un home que anava a la seva, però que es feia estimar. Quan Suárez en les segones eleccions europees el va posar de número dos, per darrere de José Ramon Caso, s'ho va prendre amb esportivitat, però ja conscient que la seva vida política arribava a la recta final.

En les meves primeres eleccions com a candidat al Parlament de Catalunya a finals dels anys vuitanta li vaig demanar que m'acompanyés. Acceptà ser el número cinc de la llista i passàrem quinze dies espectaculars. Li agradava sobretot l'Alt Empordà. Les seves arrels eren a Cistella i més d'una vegada tornant cap a Girona havíem d'anar-hi a passejar anònimament, per tal de gaudir de la tramuntana pels carrers de la vila.

En una ocasió teníem actes concertats a Sant Joan de les Abadesses i Ripoll. Anàvem de bòlit i en el trajecte en Pablo, el nostre company i xofer, va haver d'aturar-se. En Punset va veure un ramat de cabres i volgué recordar la seva infantesa. En baixar del cotxe digué: «Ens veiem a Ripoll!» Li perdérem el rastre i els mítings els vaig fer tot sol.

L'Eduard era així d'imprevisible i així l'havies d'entendre.

En una ocasió va voler que l'acompanyés a Figueres a comprar-se un vaixell. Havia assolit a Mallorca el títol de patró d'embarcació. L'alcalde de Platja d'Aro, Anicet Clara (epd), fou l'encarregat de buscar-li un amarrament. La primera sortida fou apassionant... Salpàrem del port d'Aro amb ell al timó i amb una brúixola a la seves mans. La tornada fou una odissea i en lloc d'arribar al punt d'origen vam atracar a Sant Carles de la Ràpita. L'explicació d'en Punset fou sensacional: «Encara em falta pràctica». Tornàrem a Girona en taxi.

Era un intel·lectual. Sabia de tot i parlava un munt de llengües. Economista, sociòleg, científic i sobretot polític. Comparteixo amb ell que els partits liberals sempre seran minoritaris, però que els seus consells executius han de ser ocupats per líders que en qualsevol moment puguin ser ministres. Exigent amb ell mateix, no suportava les mediocritats que es creien déus.

Visqué la vida amb intensitat. I l'èxit li arribà gràcies a TVE amb el seu programa Redes. Passejar amb ell per la Gran Via de Madrid era gairebé impossible. Tenia un munt de seguidors que el respectaven i el tenien en alta consideració. Avui seria un d'aquells homenots de Josep Pla.