L'Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols explora el paper de les icones i les interpretacions que ofereixen del món amb l'exposició Iconografies. De Sorolla a Picasso i Valdés. Col·lecció Fundació Bancaixa-Col·lecció Carmen Thyssen, la primera col·laboració conjunta que reuneix 46 obres de 21 autors de finals del XIX fins a 2005, amb obres de Picasso, Sorolla i Manolo Valdés.

La baronessa Carmen Thyssen va assegurar ahir en roda de premsa que Sant Feliu és el «millor lloc del món», en la presentació de l'exposició d'estiu basada en la seva col·lecció de pintura, encara que aquest any només hi posa una obra.

La presentació es va fer amb l'expectativa posada en el futur museu en un edifici de nova planta, ara en licitació.

Comissariada per Pilar Giró, l'exposició, visitable fins a l'octubre, refusa ser un relat cronològic i vol posar de manifest les influències i intercanvis entre autors. L'exposició només es podrà veure en aquest espai.

Diàlegs i Monòlegs són els dos blocs en què s'ha dividit la mostra per posar en rellevància el paper de la icona com a símbol de representació d'un objecte d'un món que «existeix en tant que representació», segons Giró.

Tan sols una obra del britànic Julian Opie representa la Col·lecció Carmen Thyssen, una decisió que s'ha atribuït a la intenció del futur museu d'acollir col·leccions temporals de manera contínua.

La llum de Sorolla

Diàlegs, amb la llum, el paisatge i la quotidianitat, inicien la primera part de la mostra, tres sales que compten cadascuna amb un quadre de Sorolla com a fil conductor, entre els quals hi ha A l 'aigua. Platja de València (1908) i Platja de Biarritz (1906).

Les mateixes platges valencianes tornen a ser representades, però amb estils diferents, a la dècada dels setanta per Equip Crònica, Francisco Sebastián, Eusebi Sempere i Joaquim Michavila.

Antisorollistes com Gerano Lahuerta, Francisco Lozano, es contraposen a la Tardor. La granja de Sorolla amb paisatges de les últimes dècades del segle XX, i els seus alumnes li reten homenatge -al costat de Ignacio Pinazo- amb imatges quotidianes que desenvolupen la llum, la composició i les pinzellades. Aquest intercanvi es completa amb l'últim diàleg, sobre mites i icones, que evidencia com les referències estètiques ajuden a construir el llenguatge d'un artista: Matisse a Juan Navarro i Sean Scully; la mitologia clàssica en Josep Renau i Rafael Benimodo Armengol.

D'altra banda, sis linogravats de Jacqueline i dotze reproduccions gravades de la casa de La Californie, són els moments de la vida de Picasso que Giró ha escollit per iniciar el bloc de monòlegs, que reprodueix com el significat simbòlic i al·legòric de la imatge pot entrar en l'imaginari col·lectiu.

Valdés, com l'artista valencià contemporani de repercussió internacional, és present amb tres pintures i dues escultures de fusta i bronze.