Van caldre uns 4.326 insults per recordar l'eterna figura de Pepe Rubianes com cal. Tampoc es mereixia menys un humorista pioner i trencador, a qui se li escalfava la boca molt fàcilment, que volia d'epitafi « Váyanse a tomar por culo» i que blasfemava en directe 20 vegades per minut.

Havent passat tota la vida dirigint-se a tothom amb el seu particular «nene» i essent el protagonista de cada moment i persona que l'envoltava, dissabte també va ser l'estrella del Festival Singlot al port de Sant Feliu de Guíxols. Hem de parlar, nene va ser l'espectacle principal del festival que dirigeix Andreu Buenafuente i, tal com va assegurar el de Reus, no li va costar «gens ni mica» trobar voluntaris per actuar en aquest homenatge.

Així, van passar per sobre d'un escenari poc paritari l'imitador Carlos Latre, els periodistes Xavier Graset i Albert Om, l'actor Joan Luís Bozzo, l'actriu Cristina Dill, el músic Litus i no va faltar la incansable mà dreta de Buenafuente, Berto Romero.

Deu anys després de la mort de Rubianes, el «mestre» de qui asseguren haver-ho après pràcticament tot, estava encara molt present per a tots els intèrprets. L'actuació va ser una reinterpretació successiva (fregant la imitació amb mímica inclosa) dels seus monòlegs més coneguts.

Va començar Berto Romero amb el de Soltero, que no només se centra en les quotidianitats dels solters i casats, sinó que entra en els detalls de la vida de la seva tia àvia, que va morir verge amb 92 anys, i de com Satanàs fuig de l'Infern als llimbs per no haver de tenir-hi relacions sexuals.

Així mateix, Cristina Dillas, l'única que va compartir escenari amb Rubianes, es va reservar el de Sexo a tope a los 80 años en què fa una crítica als bancs, «La Caixa de tots», el sistema econòmic i el gran i fiable invent de les hipoteques.

Les representacions de les actuacions més emblemàtiques anaven acompanyades d'anècdotes compartides, vídeos commemoratius, secrets exclusius, gestos identificatius i riallades incontrolables del públic.

El trabajo dignifica amb el llegendari « Vamos a trabajar» que ha unit moltes generacions va sortir a escena diverses vegades. La més memorable va ser quan Litus, al final de la vetllada, va convertir el mític monòleg en una rumba que el públic va corejar movent els braços de forma característica. Un espectacle dedicat a un comediant reivindicatiu i progressista no podia acabar d'una altra manera que amb un: «Llarga vida a la comèdia en llibertat».