Jean-Guihen Queyras, violoncel.
Claustre de Sant Pere de Galligants. 18 de juliol.
És segurament el millor elogi que es pot fer a un intèrpret i Jean-Guihen Queyras el mereix per la fortalesa d'una construcció magistral de les sis suites que Johann Sebastian Bach va escriure per a aquest instrument.
Aquesta música proteica que Pau Casals va tornar a popularitzar a partir del 1925 té en Queyras un magnífic exponent del gran art del violoncel.
Les suites 5 i 6 van sonar amb una rutunditat inhabitual, la d'un mestre consumat de la música. És evident com aquest músic ha fet seves aquestes pàgines minimitzant les grans complexitats que presenten i aporta la seva visió personal.
La sonoritat càlida del violoncel Gioffredo Cappa de 1696 és un gran aliat però Queyras no violenta mai les seves possibilitats. És molt interessant com utilitza les sonoritats plenes però també les veladures més subtils.
Quan opta pels tempi més ràpids hi ha una explosió de dinamisme i vitalitat però potser compromet la precisió. L'expressió natural i sincera d'aquestes músiques va resultar un concert magnètic. La gran concentració de Queyras li va permetre que cadascuna de les suites sonés com una revelació jugant amb tots els ressorts de la interpretació. Aquesta música gloriosa té un gran intèrpret.
