Donar visibilitat a tot aquell immens col·lectiu de dones que, superats els cinquanta anys, deixen de tenir representació dins una societat que viu accelerada, i en la qual els cànons de bellesa menyspreen la maduresa per fixar-se exclusivament en la lluminositat de la joventut. Aquest és l'objectiu del projecte Invisibles. Dones valentes de més de 50, amb el qual la fotògrafa valenciana Alexandra Martorell ha guanyat la beca Olot Fotografia 2019 i que fins al pròxim 1 de setembre s'exhibeix a la Sala 15 del Museu de la Garrotxa.

L'exposició consta d'una vintena de fotografies en les quals les seves protagonistes apareixen tal com són, amb les seves arrugues i sense amagar les empremtes pròpies del pas del temps. Es tracta de dones irreverents, valentes i desafiants que es mostren orgulloses de portar enrere una llarga història i que s'enfronten al futur sense por als reptes.

Alexandra Martorell considera que «les dones hem de reivindicar els nostres drets a qualsevol edat i en qualsevol moment», no obstant això, el projecte es fixa precisament en les dones de més de cinquanta anys perquè es tracta d'un col·lectiu que «amb el temps es va tornant invisible».

«No es tracta d'un superpoder, sinó del destí a què ens aboquen els anys en una societat en què només es presenten i representen dones joves», explica la fotògrafa valenciana. «Sembla que les dones de més edat no es facin selfies, ni se sentin boniques, ni siguin admirables en la seva bellesa física i intel·lectual, simplement no sabem aquesta faceta perquè quan arriba el moment, simplement les fan desaparèixer».

Segons assenyala, «tan sols cal prestar atenció a la publicitat, la televisió, el cinema o les xarxes socials com Instagram, catàleg de cossos esculturals i pells llises on sembla que l'existència femenina no vagi més enllà dels trenta i pocs anys». Així mateix, «si les veiem representades, no és des de l'esplendor que dona l'experiència i haver viscut, sinó com a mares, esposes d'algú, cuidadores o com a vestigi d'allò que un dia van ser», afegeix l'autora del projecte.

A diferència dels homes, les dones es tornen invisibles «de manera notable» a partir dels cinquanta anys. «A poc a poc la frescor física de la joventut minva per donar pas a un període més ric en experiència, amb gaudi del temps i de la vida, però que en canvi passa desapercebut perquè vivim en una societat marcada per la importància de l'aparença i l'eterna joventut» agrega Martorell.

Encara que l'exposició que es pot veure aquests dies a la capital de la Garrotxa consta de 21 retrats, la fotògrafa valenciana assegura que no és un projecte tancat. «Contínuament em trobo amb dones empoderades que són meravelloses i em serveixen de referència. Per aquest motiu mai he deixat de fotografiar-les», afirma.

Obra polièdrica

Nascuda a València el 1984, Alexandra Martorell és llicenciada en Comunicació Audiovisual i tècnica superior en fotografia artística, entre altres titulacions. Ha desenvolupat la seva formació en art entre Espanya (València i Barcelona) i França (Lió i París). A més d'Espanya, també ha exposat en països com Àustria, Hongria, Alemanya, Portugal, Eslovàquia, França, Lituània o Costa Rica.

Martorell defineix la seva obra com a «polièdrica», atès que entén el seu treball com un «procés de reflexió al voltant de la realitat que ens envolta, i alhora com una eina d'anàlisi i acció social». Destaquen com una constant en la seva obra les qüestions de gènere, tal com es fa patent a Invisibles. Aquest projecte, realitzat en diferents ciutats, ha estat possible gràcies a la Biennal Olot Fotografia, un espai de trobada que convida al debat i la discussió sobre la fotografia i tot el que l'envolta. «Rebre la beca ha suposat, en l'àmbit personal, una gran oportunitat per dur a terme el projecte i mostrar-lo al món. A més és un col·lectiu que forma part d'aquesta reivindicació», assegura.

Sobre la seva passió per la fotografia, Martorell confessa que entén aquest art «no només com un mitjà per reivindicar-se sinó també per descobrir-se, a mi mateixa i al meu entorn. Ara mateix, no concebo la vida sense portar una càmera al darrere».