La història roman perduda durant dècades en els arxius d'un ajuntament de la Costa Brava, concretament, el de Blanes, fins que uns funcionaris la troben. Es tracta de cartes i una suposada novel·la inèdita de l'escriptor argentí César Fernandez (Celso, a la novel·la) en la seva estada a Catalunya. L'intendent es posa en contacte amb el seu editor, i aquest amb la seva filla, Inés Fernándes Moreno. Les cartes d'amor, però, no són a la seva mare, sinó a un amor desconegut.

Filla d'una família de cèlebres escriptors argentins, el seu avi Baldomero Fernandez és un dels poetes més recordats i valorats d'Argentina, Inés Fernandez Moreno (Buenos Aires, 1947) aprofundeix en aquesta novel·la -publicada per Alfaguara- en la relació entre la filla i el pare, dins el cercle gravitatori des del qual ens construïm com a persones.

Què feien aquests papers amagats a Blanes?

Els documents estaven dirigits a una dona de la qual el meu pare va estar molt enamorat. Ella es va casar després amb un pintor català. I quan aquest pintor, ja molt gran, va deixar el seu fons personal a l'Ajuntament, van aparèixer entre els seus papers també els de la seva dona. Entre ells, els poemes i les cartes del meu pare.

Qui és la pintora de la qual s'enamora el seu pare?

La veritat és que sé molt poc d'ella. No em van interessar les seves dades reals, ni investigar-la en aquest aspecte, sinó la fantasia novel·lesca que ella em va despertar. Qualsevol dona triada per un pare molt estimat -fora de la mateixa mare- resulta un personatge fascinant per a una filla.

Però l'obra que descobreix, aquesta suposada novel·la, no era del seu pare?

Les cartes i la poesia eren del meu pare, però la novel·la, definitivament, no. Era dolenta i estava escrita en un llenguatge molt aliè. Aquest em va resultar un punt intrigant i a partir d'allí va créixer el contingut fictici.

Què sent una filla en accedir a unes cartes d'amor que no són per a la seva mare?

Al principi se sent molt estranya i bastant inquieta. I això va ser diferent per a mi i per a la meva germana, que és bastant menor que jo. No sabíem què podríem trobar. Per més que tinguessin algun valor literari, era lícit que llegíssim aquelles cartes? Ja se sap que els fills prefereixen no assabentar-se de la vida sexual dels seus pares. Se'ns van plantejar llavors molts dubtes. El meu pare tenia menys de quaranta anys quan les va escriure (jo tindria uns deu o dotze anys) i venien a parar a les meves mans quan jo en tenia més de seixanta. Érem pare i filla però també érem dues persones igualment adultes. Així que en vaig llegir per sobre una o dues i, després, quan vaig veure que no hi havia res tremendament íntim, vaig poder llegir-les totes.

Aquestes cartes li van tocar el més profund?

Ens vam adonar que removien records familiars, nostàlgies, i també retrets que un arrossega des de la infància. A més del petit sisme emocional, dels retalls de records que ens constitueixen, hi havia una altra cosa en la història que a mi em resultava al·lucinant, i és la paradoxa del temps. Se'm van esborrar les fronteres cronològiques i lògiques de la vida. Jo era més vella que el meu pare llavors. En quina zona misteriosa del temps ens creuàvem? Una dimensió que té altres lleis, on conviuen tots els moments i tots els vius i els morts.

Què va fer al final amb tots aquests documents?

Estan en un prestatge de la meva biblioteca. La poesia ja s'havia publicat tota. I les cartes, de caràcter personal, no em sembla que siguin un material per editar.

Si la història està basada en fets reals, per què va decidir canviar els noms originals?

Perquè no em vaig proposar escriure una crònica, sinó que els fets van ser el disparador d'un procés d'escriptura. I, finalment, d'una novel·la. El fet verídic va ser que van aparèixer en un poble de la Costa Brava una col·lecció de cartes, de poemes i d'una suposada novel·la inèdita del meu pare, César. L'important per a mi van ser els records que va desenterrar la troballa, la revisió de la relació que vaig mantenir amb el meu pare, amb les seves nostàlgies i els seus retrets.

Vostè prové d'una família d'escriptors. Com l'han influenciat Baldomero o César?

A mi, l'empremta de Baldomero em va arribar mediatitzada i amb un component molt diferent, que és el del gènere. Gènere en tots dos sentits. El meu gènere literari no és la poesia, sinó la narrativa. I el meu gènere -que és el femení- va implicar en si mateix un altre tipus d'obstacles que avui, davant la lluita i l'avanç del feminisme, es van resolent millor. El meu pare, César, com va patir en forma directa la influència del seu pare, va ser molt curós amb les seves filles. No hi va haver mai pressions, ni exigència de continuïtat per la seva part, almenys de forma conscient. Però sens dubte jo vaig viure en una família literària, aquest era el brou quotidià que em nodria.

Sembla estar buscant, en tota la novel·la, pistes sobre la seva pròpia identitat.

És possible. Jo crec que escriure és una manera de pensar. I si un pensa o repensa la relació amb el pare, necessàriament s'està pensant a si mateix. La construcció de la identitat, com diria Horacio Quiroga, «és una llarga paciència».

El «no te quiero más» no funciona a la ficció per a la pintora, que conserva el record del seu pare fins a la mort. L'amor mor?

El títol és l'amenaça d'un noi al seu pare o la seva mare enmig d'una rebequeria. És una arma de defensa ben candorosa que sabem que significa més aviat tot el contrari. A la novel·la la frase està vinculada a la gelosia de les dues filles i les seves diferents històries amb el pare. En el cas del romanç entre Chana i Celso potser el record hagi perdurat, però com es pot saber? En la ficció no ho sabem. I a les cartes reals que vaig recollir, la història entre ells sembla abastar només alguns anys.

Vostè va viatjar fins a Blanes per poder veure aquestes cartes, amb què es va trobar?

Em vaig trobar amb un poble preciós i amb gent acollidora i afectuosa que ens va rebre de la millor manera. I també amb el treball responsable i respectuós de la gent de l'Ajuntament que havia conservat tots aquells papers sense saber quin destí podrien arribar a tenir.

Quin record guarda de la Costa Brava en general?

Meravellós. Mai oblidaré aquell viatge en tren des de Barcelona recorrent tots els pobles fins a arribar a la Costa Brava. A la novel·la tampoc els esmento amb els seus veritables noms, però sí que està plasmat l'enlluernament que em van produir aquelles platges i aquells pobles senzills i lluminosos a la vora del Mediterrani.

Quin és el vincle que hi ha entre la Costa Brava i l'Argentina?

En l'aspecte personal, la relació és admirativa. I una mica envejosa. Em sembla un enorme privilegi viure en una ciutat amb mar i platges com Barcelona i tenir a tan pocs quilòmetres una costa bellíssima, amb pobles i balnearis preciosos.

Quina opinió li mereix la situació actual de Catalunya?

És molt complexa la història de Catalunya, i no la conec bé. Sé que hi va haver moltes injustícies d'Espanya respecte de la regió. Però en línies generals estic més pels acords que pels nacionalismes tancats.

Utilitzant un vers de Baldomero Fernández, la política actual sembla tenir 70 balcons i cap flor?

Sí, poques flors. Més aviat amenaces d'enfonsament de balcons.