Tinguis l'edat que tinguis, siguis de la generació que siguis, segur que pots cantar sense dificultat la lletra d'alguna de les cançons de Camilo Sesto. Però Vivir así es morir de amor és un himne que traspassa generacions, a l'abast només de genis, com va ser-ho ell.

Era guapo, gairebé tant com Junior (de Juan i Junior), però tenia una veu només equiparable a la d'un altre valencià excepcional, Nino Bravo, que va morir molt aviat i tràgicament.

Eren mitjans dels anys 70 i València s'alimentava de veus pop en un panorama ple de cantautors com els catalans Lluís Llach o Joan Manuel Serrat i l'asturià Víctor Manuel, però quan Camilo Sesto va publicar Algo de mí (1972) es va produir un terratrèmol.

A més Camilo Sesto interpretava les seves dificilíssimes cançons amb un estil melodramàtic que s'acostava al paroxisme; Algo de mí, Amar, amar o Todo por nada exigien no només una veu excepcional, sinó un domini tècnic que pràcticament només ell podia permetre's, vestit amb uns pantalons de campana igualment inexplicables. Durant anys, Camilo Sesto i Raphael van competir per ser el número 1. Antagònics, idèntics en excés, els artistes s'estimaven, eren amics. «Estic trist, se n'ha anat Camilo Sesto, ídol indiscutible, gran amic. Bon viatge», tuitava ahir Raphael.

La gràcia de l'alacantí, sisè fill de la seva família de cognom Blanes, era la seva tenacitat, el cinquanta per cent amb la seva desbordada imaginació. Fruit d'aquestes inquietuds van sorgir projectes impensables a l'Espanya de l'època, com el pioner musical Jesucristo Superstar.

Jaime Azpillicueta, el director teatral de l'obra protagonitzada per Camilo Sesto, Teddy Bautista, Alfonso Nadal i Ángela Carrasco, va desvelar fa uns anys que el text era una mica incongruent, precisament per esquivar la censura. Però aquesta va ser la fita que necessitava Blanes. Va posar tot el seu esforç (i capital) en treure'l endavant i es va dir que li va costar sang, suor i llàgrimes, com el protagonista del seu èxit. Després d'això només quedava volar a altres països d'Europa. «Llavors s'havia de treballar de peu, suant l'ànima, però eren temps molt bonics. Avui molta gent diu que ha triomfat a Amèrica amb 800 persones al Madison Square Garden de Nova York», deia l'artista, que va actuar davant de 45.000 espectadors en aquest escenari i a qui l'estat de Nevada li rendeix homenatge cada 28 de maig amb «El dia de Camilo Sesto».

L'octubre del 1987, el cantant va aparèixer al setmanari sensacionalista El Caso, on s'especulava la possibilitat que patís sida. Es va querellar contra la publicació i finalment el van haver d'indemnitzar. Aquell mateix any va endur-se a Espanya el seu fill i va abandonar per complet els escenaris. Va tornar a actuar el 22 de setembre del 1990 a Puerto Rico. La dècada dels 90 va portar altres corrents i gustos, i la seva repercussió no va ser tan intensa. Fins que a la primera dècada del nou segle va sorprendre a tothom amb un disc, Alma (2002), i un senzill, Mola mazo.

Quan va complir els 70, tan presumit com sempre i guarnit amb un vestit que contrastava amb les seves modernes ulleres de sol i lluint una pell rejovenida, Sesto va assegurar a Efe que no bevia i gairebé ni fumava i que practicava «una vida molt sana i en contacte amb la naturalesa». No va ser suficient. Una complicació renal, pocs dies abans de complir els 73 anys, s'ha emportat l'artista. Tal com deia el seu èxit: «Morim d'amor amb l'ànima ferida».