L'amor i la por al Diable, aquestes eren les dues obsessions que sempre -i des de molt aviat- van acompanyar Daniel Johnston (Califòrnia, 1961 - 2019), el fràgil i a voltes genial propietari d'un cor que dimarts passat va deixar de bategar definitivament. I és que crear no és comunicar, sinó resistir, com proclamava Gilles Deleuze. De fet, tota la vida i l'obra de Johnston semblaven encaminades a recordar-nos que aquesta cosa que anomenem Art (amb majúscula) des de sempre ha existit polaritzada entre dues grans esferes, és a dir, l'oficial (mercat, indústria, institució) i la de l'heterogeni i sovint marginal grup dels «altres». Què tenen en comú autors com Daniel Johnston, Vicente Pérez Bueno, Carlo, Judith Scott, Eugenio Santoro, Ferdinand Cheval, Henry Darger o, potser el cas més extrem, David Nebreda? Doncs que les seves pràctiques artístiques són sempre subtils formes de resistència davant una societat normalitzada que, o bé no comprenien, o simplement ignoraven refugiats en la pura autarquia dels seus plantejaments.

Malgrat ser un autor de culte als EUA, admirat fins i tot per Kurt Cobain o Matt Groening, en el moment de la seva mort Johnston seguia essent pràcticament un desconegut a casa nostra amb l'excepció, entre d'altres, dels reduïts grups d'autoproclamats freaks sempre atents a qualsevol producte que posi contra les cordes les convencions del sistema. I si algú podia fer això, aquest era el californià. La seva vida i obra conformaven una unitat perfecta: autor de més d'una trentena d'àlbums musicals i de milers de dibuixos, solia representar els seus admirats Capità Amèrica, els Beatles o el mateix Satan com a criatures antropomòrfiques que sostenien estranys diàlegs que ell transcrivia amb una llibertat que recorda a la millor poesia dadaista. Aquest fill de cristians fonamentalistes „carn de psiquiàtric„ va saltar a la fama quan Kurt Cobain, líder de Nirvana, va sortir a la televisió amb una samarreta seva. A partir d'aleshores, milers de joves van començar a incorporar-lo al seu particular panteó adolescent sense importar-los, per exemple, que un dia, després d'una gravació, llancés una vella des d'un segon pis perquè creia que «estava posseïda pel diable». Com una mena de Salinger al·lucinat, sempre en parador desconegut, els seus biògrafs creuen que s'amagava al garatge familiar envoltat de còmics, fumant, component, dibuixant i somiant en una realitat que segur que li resultava més còmoda i atractiva que la que, entre tots, hem consensuat. En l'àmbit artístic, la seva consolidació definitiva va arribar l'any 2006 quan va ser inclòs a la sempre polèmica Biennal del Whitney Museum of American Art.

«Hi, how are you?»

A qui interessi Daniel Johnston, trobarà el millor recurs a internet: la seva pàgina oficial ( www.hihowareyou.com) és un autèntic santuari dedicat a l'estrafolari personatge que, a més, conté links com els dels seus diversos clubs de fans. Presentat a la seva website com a « Artist, singer, songwriter and pilgrim of indie music with 30 + albums, hundreds of songs, and dozens of fans», aquesta mena de monstre mitòman autoincendiari i bulímic seguirà mostrant-nos, en darrera instància i des del més enllà, que la llibertat és un concepte que sempre hauria d'anar íntimament vinculat a qualsevol forma de creació artística.

Els seus dibuixos realitzats en precaris fulls i amb retoladors d'estar per casa són un toc d'atenció per a tots aquells que encara culpen de la seva sequera d'idees a la manca de mitjans. Johnston, en definitiva, encarnava l'anticrist de l'art oficial o, per dir-ho d'una altra manera, sense voler-ho, era el messies dels habitants dels marges.