Perdre un fill quan encara no ha nascut és una experiència duríssima, però sovint el dol es viu en silenci. Clàudia Cedó va partir de la seva experiència personal per a Una gossa en un descampat, que des que es va estrenar l'estiu del 2018 a la sala Beckett, on era la dramaturga resident, no ha deixat de guanyar premis, entre ells el de la Crítica o tres Butaca. Abans que l'espectacle arribi als escenaris gironins, Cedó té un altre encàrrec: el seu pregó enceta avui la Festa Major de Sant Martirià de Banyoles.

Una gossa en un descampat li està donant molts èxits però parteix d'una experiència personal molt dolorosa.Una gossa en un descampat

Sí, el setembre de fa dos anys jo estava embarassada de cinc mesos, el vaig perdre i vaig haver de passar per un part. Vaig anar aprenent a mesura que em succeïa i això se'm va fer molt estrany, perquè no entenc com pot ser que ningú t'ho hagi explicat abans, i així van sorgir les ganes de parlar-ne.

Per què?

Per mi, perquè m'ha ajudat a rellegir l'experiència des de llocs diferents, a trobar-li la bellesa a través de l'art, però també perquè penso que a les dones històricament se'ns ha dit que ens mengem certes coses, que no n'hi ha per tant o que ja en tindrem un altre... que el dol que has de passar no és prou important perquè t'aturis, i jo havent-lo viscut penso que cal explicar-lo.

El dol perinatal és un dolor que pot compartir molta gent però que sovint es passa en silenci. És difícil assimilar-lo, si no en pots ni parlar.

No sé per què callem tant, i no només sobre el dol perinatal, també de la dificultat de ser mare o altres problemes vinculats a la maternitat. No se'n parla i no es comenta, i a partir de l'obra m'he trobat molta gent que li havia passat i que jo d'entrada no ho sabia.

A vegades és un silenci ben intencionat, per no ferir.

Hi ha la por de preguntar, la gent no sap què dir-te i per no fer-te mal no et diu res, però crec que és millor que s'apropin i et preguntin. Jo tenia i tinc ganes de parlar del meu fill i de donar-li un espai i de fer que existeixi, perquè per mi va existir. El més dur era tornar a casa i que hi hagués persones que no em preguntessin per ell. Però és normal, és un dol que el passes tu perquè la gent encara no l'ha conegut, però tu l'has portat a dins i necessites fer-lo.

Comentava que l'obra va de trobar bellesa a coses que no en tenen, d'aprendre del que fa mal.

Sí, tots tenim el nostre descampat. Aquest és el meu però tothom en té un, que són experiències difícils que no sabem com afrontar-les, i que ens fa la sensació que no tenim eines per travessar-les quan hi som pel mig, però en realitat potser no cal tenir-les. Potser ens cal gaudir del dolor, però no en sabem, sembla que tot hagi de ser felicitat i fotos boniques a Instagram. A vegades, el dolor conté bellesa i una intensitat que et fan sentir molt viva. Quan he passat per això, jo m'he sentit molt viva i molt connectada a la meva parella i a les persones que estimo. No és només treure una cosa bona d'una cosa dolenta, sinó gaudir d'experiències relacionades amb el patiment, i sembla que això sigui impossible.

Com és el procés de convertir el dolor en material artístic?

Sempre tenia una llibreta a la mà i això m'ha ajudat. Vist ara, penso que com ho vaig fer per escriure tenint-ho tan recent, per tenir la distància, però suposo que en tenia la necessitat. Per convertir-ho en teatre vaig fer primer aquesta vomitada a mà i després l'exercici de dramatúrgia, d'ordenar, de canviar coses i ficcionar-les, de flirtejar una mica amb la realitat. Com que la protagonista ha d'aprendre alguna cosa, això m'anava bé perquè jo anava darrere d'ella i també trobava un sentit a la situació.

L'art és terapèutic tant per al creador com per a l'espectador?

A molta gent que ha anat a veure l'obra li ha anat molt bé. Han vingut noies que acabaven de perdre un fill feia una setmana, embarassades, homes de 50 anys que no han sigut mai pares... de tot. La gent em diu que l'obra els va bé per fer les paus i reconciliar-se amb l'experiència, perquè a vegades tanquem coses en calaixos per fer veure que no han passat.

I val més afrontar-ho.

L'obra parla d'això. La protagonista, la Júlia, torna a aquest calaix on havia guardat l'experiència per obrir-lo i mirar de cara els fantasmes, i crec que això és molt catàrtic per a algú que pot venir al teatre i sentir-se proper a això. Gent que ha passat pel mateix s'han quedat després amb mi a xerrar per compartir-ho i valoraven molt que algú parlés d'aquest tema.

I per què va deixar la direcció en mans de Sergi Belbel?

Ho havia de dirigir, perquè normalment la dramaturga resident de la sala Beckett dirigeix la seva pròpia peça, i en el meu cas, jo sempre dirigeixo els meus textos. Però necessitava distància, perquè pensava que a la peça li aniria bé i a mi també. El meu fill va ser el text i en Sergi el va aixecar amb una sensibilitat increïble, respectant totes les comes, amb l'espai escènic com jo l'havia explicat...

A banda de la parella protagonista, a l'obra també hi tenen un pes destacat els professionals sanitaris.

Sí, jo vaig tenir molta sort i al Trueta em vaig sentir molt cuidada, acompanyada i respectada. Un dels personatges representa la psicòloga del Trueta, la Natàlia Artigas, perquè a mi em va salvar molt, em va dir coses que després em van anar passant i em va explicar que era bo passar pel part i acomiadar-te. Pensava que no podria fer-ho, i ara ho agraeixo molt, perquè m'ha ajudat a transitar per tot el descampat, a tancar el cicle sense deixar-me res. Trobo que el que fa tota la unitat del Trueta és un exercici d'humanitat i d'empatia gegant. Per exemple, et donen una postal amb les petjadetes del teu fill que vaig pensar «com és que em donen això?» i passen les setmanes i allò agafa un valor increïble.

Una gossa en un descampat no és l'únic espectacle que portarà a Temporada Alta. També hi ha Una gossa en un descampat Temporada AltaLove

Sí, Escenaris Especials és un projecte que va néixer el 2006 i fem teatre amb persones en risc d'exclusió social. Ara tenim un centenar d'alumnes entre Girona i Banyoles repartits en deu grups amb persones amb autisme, diversitat funcional, discapacitat intel·lectual, que estan superant alguna drogaddicció... Fem teatre per treballar aspectes psicològics i pedagògics, habilitats socials... és molt bonic poder aprofitar exercicis de teatre per treballar tot això i conèixer-te a tu mateix.

I després, arriba als teatres.

Sí, del projecte en surt un espectacle que està a la programació estable dels teatres, a Banyoles, a La Planeta, l'any passat al Lliure i ara a Temporada Alta. És una manera de lluitar contra l'estigma que arrosseguen aquestes persones i que estiguin representades als escenaris.