La meva relació amb Javier Cercas va molt més enllà d'haver sigut jo un dels protagonistes de l'adaptació al cinema del seu Soldados de Salamina, tot i que a l'hora del muntatge es van eliminar les escenes en què sortia. Cercas va ser el primer nen que vaig conèixer el dia que vaig entrar als Maristes per primer cop, fa 51 anys. Ell no ho recorda, però jo anava acollonit, i això marca. Tretze anys compartint escola, ell sempre un curs per davant. Em toca guanyar el Planeta l'any vinent.

Aquells Maristes tan diferents dels actuals, i la Girona de salons recreatius que els acollia, queden fotografiats a Las leyes de la frontera, la meva favorita de les seves novel·les, no em facin gaire cas, és qüestió de gustos. Vaig arribar tard a Cercas -literàriament, que no escolarment-, i per alguna raó que té a veure només amb orgull mal entès, em vaig negar a llegir Soldados de Salamina: tothom el llegia. Sí en canvi he llegit la primerenca El vientre de la ballena, que ja anunciava el gran autor que sortiria d'aquell ventre, com un Jonàs de les lletres; El impostor, que amb l'excusa d'Enric Marco ens posa a tots davant del mirall; i El monarca de las sombras, per la qual alguns -quants lectors analfabets existeixen!- el van acusar de blanquejar el feixisme. Un bagatge suficient per poder assegurar que és, per mèrits propis, un dels grans de la literatura en castellà.

Avui botifler, com tots els que no combreguen amb rodes grogues de molí, se les van tenir amb ell pel pecat d'escriure en castellà i -l'horror, l'horror- parlar-lo habitualment, quan va ser pregoner de les Fires de Girona (una quimera avui). Més encara quan se sol manifestar des de la seva tribuna d' El País Semanal en contra del procés, cosa que li ha valgut ser menystingut a les xarxes per antics companys de la UdG i altres intel·lectualets de la Girona profunda. Avui rabiaran.