«Aquest llibre és diferent perquè jo soc una persona diferent»

Ha comentat que en acabar el seu darrer llibre, El monarca de las sombras

Sentia que era un final. No és una cosa secreta, jo en aquell moment ja deia que sentia que amb Soldados de Salamina havia obert una porta a un territori i que, amb El monarca de las sombras, sentia que ja estava colonitzat, perquè un en certa manera era el revers de l'altre.

Va acabar una etapa i ara n'enceta una altra.

Efectivament, aquest llibre és una altra cosa. Volia que fos així, perquè corria el perill de repetir-me, de convertir-ho en una fórmula. És una cosa diferent, això no vol dir que els lectors no m'hi reconeguin, però d'una altra forma. Jo aspiro a ser un escriptor sempre igual i sempre diferent: sempre reconeixible però amb canvi constant, per trobar nous territoris. I aquesta és la sensació que tinc ara, d'haver obert una porta a un territori nou que no sé on em portarà. Durant l'entrega del premi parlava de reinventar-me, que sona a llibre d'autoajuda, però és la veritat, m'he reinventat i pel que sembla, ha funcionat i això em fa molt feliç.

Com és aquest nou Cercas?

Jo soc qui soc, tinc les meves obsessions... però en els llibres anteriors vaig crear una mena de forma que després molta gent ha seguit, però que jo tenia ganes d'abandonar, sentia que ja no podia donar més de si: escrivia novel·les sense ficció, novel·les en les quals el procés de fer-se la novel·la i els seus mecanismes era fonamental... Això no és aquí, és una novel·la de ficció pura, tot i que en realitat la ficció pura no existeix perquè tota ficció està impregnada de realitat.

La trama és una part important de la novel·la.

És una novel·la molt novel·la, on es tracten temes que no havia tractat de manera tan directa com ara, com la justícia o la llei. És molt narrativa, però té molt a veure amb el que jo faig, també: el ritme és ràpid, l'estil és el meu. Soc jo, però diferent, aquesta és la meva gran aspiració, els artistes que m'agraden són aquests, els que fan coses noves sense perdre la seva visió del món, eixamplant-la.

De fet, ha dit en alguna ocasió que totes les seves novel·les estaven concebudes per respondre alguna pregunta, com passa en els thrillers

Per mi escriure una novel·la és formular una pregunta complexa de la manera més complexa possible. Com que cada pregunta és diferent, la manera de formular-la també ha de ser diferent, per això aquesta necessitat de buscar territoris verges. Les meves novel·les, i no només les meves, sinó moltes grans novel·les, funcionen així, hi ha un enigma que s'ha de desentranyar. Hi ha un personatge, un investigador, un aventurer, que en el meu cas a vegades es deia Javier Cercas i s'identificava més o menys amb mi mateix, que ha de desxifrar aquest enigma.

I a Terra Alta

La qüestió és que en aquest cas que es tracta d'un policia i estem davant d'un crim, la pregunta té inevitablement a veure amb la llei, la justícia i la venjança, que és una cosa que jo no m'havia plantejat mai com en aquest llibre. Jo crec que el llibre és en gran part una exploració d'això, de la justícia. Hi ha un personatge de la novel·la que diu «la justícia absoluta pot arribar a ser la més absoluta de les injustícies». Les coses bones, portades a l'extrem, poden convertir-se en dolentes, això és una de les qüestions sobre les quals reflexiona el llibre.

Què té d'autobiogràfica, la novel·la?

Totes les novel·les són autobiogràfiques, sense excepció. El que passa és que això no vol dir que l'escriptor hi expliqui la seva vida, vol dir que hi fica, emmascarat, el més important que té. La metamorfosi no parla del pare de Kafka i la seva incapacitat per viure, parla d'un senyor que es desperta convertit en escarabat, però en aquest monstre hi ha tot Kafka, les seves angoixes i el seu exili permanent de la vida.

Per què diu que el llibre no existiria sense el procés?

Aquest llibre no tracta del procés, encara que està situat en part en aquests anys, perquè la major part de l'acció transcorre l'any 2021, però hi ha alguna part retrospectiva, parla del passat del protagonista i es parla d'alguns fets del procés o del voltant del procés, que són importants històricament i que també són importants en la novel·la. Això no és el tema, el que passa és que és molt senzill: aquest llibre és diferent perquè jo soc una persona diferent. Després de la tardor del 2017, soc una persona diferent, veig les coses d'una manera completament diferent, i no soc l'únic.

En quin sentit?

Aquells mesos i el que després ha vingut, ens han canviat a tots. El que passa és que encara no sabem com i aquest és un intent d'esbrinar com m'ha canviat a mi. Jo no pensava mai que viuria coses com les que he viscut o vist fer coses com les que he vist fer, que em veuria a mi mateix sentint coses que sento... Aquest llibre és un reflex de les coses noves que he vist, experimentat o sentit, que no m'he atrevit a formular obertament, que porto a dintre sense dir-les... la felicitat, les coses bones no són un bon material per als escriptors, per als escriptors el millor és el pitjor. Som una mica alquimistes, transformem el pitjor en el millor, en sentit i bellesa.

Com porta els espòilers? Deia la nit dels Planeta que vostè no hauria explicat que els atemptats del 2017 tenen un paper a la novel·la.

Sempre recordo el que deia García Márquez, que en la primera frase de Crónica de una muerte anunciada ja explicava que maten el protagonista i que el que volia era que la gent es fixés en com el maten. Això no vol dir que no hi hagi intriga, a tots els llibres n'hi ha, però d'una altra manera. En aquesta novel·la la trama té una importància més gran que en cap altra novel·la meva, i hi ha més canvis i girs. La trama no és el més important d'un llibre, però en aquest és vital. Estic aprenent a parlar sobre aquest llibre, no em resulta fàcil. He vist que hi ha hagut espòilers per aquí i per allà, és inevitable i no passa res. Parlar dels atemptats no és un espòiler, és part de la trama però no una part essencial, és un fet important perquè va ser un fet històricament important que ens ha marcat a tots.