Autoria: Les Impuxibles, Judith Pujol i María Velasco. Direcció: Ariadna i Clara Peya. Intèrprets: Èlia Farrero, Clara Peya, Ariadna Peya, Pau Vinyals i Adrià Viñas. El Canal, 26 d'octubre. Festival Temporada Alta.
Ningú està fora de perill, que fins ara hàgim tingut el cul cobert no vol dir que tinguem el cul blindat», diuen Les Impuxibles en un moment d'un espectacle, Suite TOC Núm. 6, que aborda amb tota la sinceritat i la cruesa la malaltia mental, una realitat que podria tocar a tothom. El muntatge, que dissabte va passar per Temporada Alta amb una doble funció a El Canal de Salt, aborda els símptomes, el diagnòstic i el tractament dels trastorns psiquiàtrics sense caure en un manual de salut mental per a dummies. Al contrari. És pura delicadesa i valentia, una meravella.
Narrat amb la veritat de qui descriu la tempesta amb els peus dins la bassa, les germanes Peya s'hi exposen del tot. Parlen amb els llums oberts, mirant als ulls de l'espectador, sobre el Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) amb què conviuen: la Clara com a diagnosticada, l'Ariadna com a aliada dins i fora de l'escenari.
La lluita contra l'estigma de la malaltia, però també contra tot el que es considera normal, arriba per terra, mar i aire amb les paraules escrites per María Velasco pronunciades pels intèrprets, projectades a les parets i expressades amb les mans d'Èlia Farrero, convertint la llengua de signes en un recurs artístic més.
Els cinc intèrprets posen el coll en aquesta història en què els teclats s'alternen amb el clarobscur de la malaltia: un viatge sensorial d'onze capítols que van des d'una infància plena de terrors i supersticions a un al·legat contra una societat que confon tot el que no és felicitat amb una patologia, passant per les crisis -representades amb una coreografia de tremolors i calfreds- i els efectes de la medicació.
També hi apareix l'evident biaix de gènere del dolor psíquic («és pitjor ser boja que ser boig»), la música com a refugi vital i la feixuga motxilla que comparteix la família, tot plegat deixant imatges precioses. L'ús de la llum que surt d'un projector, tocant els raigs com si fossin les cordes d'un instrument, i el solo de dansa d'Ariadna Peya ballant amb la frase «Tu sempre ocupes tant d'espai» és d'un d'aquests momentassos que voldries que no s'acabessin mai.
Només els qui no s'adapten al món el podran canviar, ve a dir l'espectacle, que, amb una estètica impecable i l'incessant piano de fons, dispara també contra l'alienació social.
La Suite de Les Impuxibles és esplèndida perquè és sincera. Parla d'antidepressius i de fantasmes que no marxen i, malgrat tot, d'aquest teatre en brolla la vida sense aturador.
