«La primera vegada que vaig veure treballar una apuntadora en un assaig teatral va ser com veure un fòssil que tenia vida, com trobar-ne un dinosaure caminant pel carrer», assegura el director i dramaturg portuguès Tiago Rodrigues. Aquella apuntadora, una de les dues que queden en actiu al Teatre Nacional Doña Maria II de Lisboa, era Cristina Vidal, convertida ara en la protagonista i ànima de Sopro, un muntatge molt aplaudit al festival d'Avinyó i que aquesta setmana arriba al Temporada Alta.

L'espectacle, que es podrà veure amb dues funcions divendres i dissabte al Canal de Salt, treu l'apuntadora del seu refugi, la caixa enmig de la boca de l'escenari, per fer-la pujar a escena i reivindicar un ofici en perill d'extinció «amb una saviesa i uns coneixements que la converteixen en memòria de com fer teatre», diu un dels grans noms de l'escena lusa.

«És una figura que està del costat del tècnic, entre bastidors, però també molt a prop de l'escenari i dels actors. És una barreja de la part tècnica i artística del teatre i, a més, és la memòria del text que pot salvar l'actor quan se n'oblida, però també de l'edifici, de la casa del teatre», apunta.

El títol, Sopro (alenada, bufada), recorda la manera de xiuxiuejar dels apuntadors, «una respiració i un murmuri que em fan pensar en els pulmons com els entenien els grecs, com el lloc de la consciència i l'emoció, la respiració com una metàfora de l'esperit», explica. La desaparició dels apuntadors dels teatres europeus, diu, és fruit de l'evolució de les arts escèniques, «un canvi de paradigma i de manera de treballar inevitable». «És important, però, que no desapareguin completament aquests oficis, que no s'oblidin els coneixements d'artesà que s'han transmès durant generacions», continua.

L'espectacle es construeix a partir dels records i vivències de Vidal. I és que la memòria és una de les matèries primeres de les quals més viu el teatre de Rodrigues, com demostra By heart, una altra de les seves peces més famoses, inspirada en la història de la seva àvia, que, en quedar-se cega, va voler aprendre's de memòria el seu llibre preferit per guardar-lo en secret.

«La memòria és una onada lenta de pensament que dona sentit a la tempesta dels nostres dies. En una societat tan immediata i plena d'informació objectiva com la nostra, el valor de la memòria ha crescut, perquè constantment hem de donar sentit al coneixement, les paraules, les dades que giren constantment», assevera.

«Ens permet l'amor, l'exercici, l'amistat, la feina, la política... sense memòria no podem donar sentit al present ni imaginar un futur», subratlla.

Un homenatge als anònims

L'actual director del Teatre Nacional Doña Maria II va conèixer Vidal l'any 2010, i des de llavors, li va proposar en diverses ocasions que formés part d'un espectacle.

«La vaig veure assajant una peça d'un altre director amb els actors, i em vaig adonar que no mirava els intèrprets, sinó a ella. Sentia el poder de la seva feina, de la persona que personifica la memòria del teatre i dels actors», tot un coneixement que ara ha traslladat al muntatge.

«Quan vaig començar a dirigir el teatre el 2015, la vaig retrobar i li vaig tornar a proposar, però sempre reia i deia que no. Al final, quan el festival d'Avinyó em va convidar a crear una peça per a l'edició del 2017, vaig insistir, demanant-li que em fes confiança per fer una mena d'homenatge al teatre i a les professions que estan en la foscor, com els tècnics i la producció», diu. «Crec que això va ser una de les raons que acceptés», assegura el director, que ja va ser a Temporada Alta el 2016 amb António e Cleópatra.

Rodrigues apunta, però, que el muntatge també vol retre tribut la gent anònima, a «totes aquelles persones silencioses, no només al teatre, que fan el món».

«En una societat com la nostra on tothom està cridat a dir constantment 'jo, jo, jo' i a publicar la seva privacitat, em sembla interessant parlar de la gent que només està completa a través de l'altre, als que només troben la felicitat quan la gent la troba, als que la troben en la foscor. Il·luminar aquesta gent, pensar sobre ells, és important per mi», conclou.