Text i direcció: Tiago Rodrigues. Intèrprets: Beatriz Brás, Beatriz Maia, Cristina Vidal, Isabel Abreu, Marco Mendonça i Romeu Costa. El Canal, 8 de novembre. Festival Temporada Alta.
Si l'espectador aplaudeix la meva feina, he fallat. Curiosa sentència, no faltada de raó, la que el director portuguès Tiago Rodrigues posa en boca de la seva protagonista, una dona de teatre que s'ha passat més de mitja vida en la frontera que separa l'escenari de les bambolines. És un salvavides al rescat de qualsevol tropell dels actors, però ha de ser imperceptible per a la platea.
Cristina Vidal, una de les darreres apuntadores en actiu de Portugal, surt del seu refugi per convertir-se en l'ànima de Sopro (bufada), l'aplaudit muntatge de Rodrigues que divendres i ahir es va poder veure al Canal de Salt dins la programació de Temporada Alta. L'espectacle es construeix entorn dels seus records i vivències, memòria viva d'un edifici on l'aire és dens perquè circula carregat d'històries.
De la primera vegada que va veure una obra teatral -de petita, amagada dins la caixa de l'apuntador, com si fos una premonició- a la confessió que té anotades totes les frases en les quals ha hagut d'intervenir per desencallar el silenci, les anècdotes que s'hi expliquen destil·len poesia, delicadesa i amor pel món de l'escena i els qui el fan possible.
Les narren tres actrius i dos actors, apuntats per Vidal, que els segueix com una ombra quadern en mà per cantar-los els diàlegs a cau d'orella. L'encantador joc metateatral funciona de meravella per visibilitzar la feina d'un àngel de la guarda que es relaciona amb el repartiment dient-los pel nom del personatge i fitant-los d'esquena o de perfil, sempre a punt per «bufar-los» el paper.
Una suau brisa fa tremolar les cortines de l'escenografia, com si fos el teatre que respira, mentre Cristina Vidal se salta la seva màxima: la glòria de l'apuntadora és que ningú sàpiga que existeix. A Sopro transgredeix la norma per una causa preciosa, preservar sobre l'escenari tot el coneixement d'un ofici que es marceix, abans de sentir allò que, passi el que passi, l'espectacle ha de continuar.
