El cineasta gironí Isaki Lacuesta reflexiona sobre la censura i la prohibició d'imatges i idees en la història d'Espanya des del 1977 fins a la setmana passada en una videoinstal·lació que es pot veure a l'interior d'una cambra fosca instal·lada al Centre Arts Santa Mònica de Barcelona. L'accés a aquesta cambra fosca, visitable fins al 12 de gener, només està permès de forma individual i és regulat per un dispensador de torns com el dels hospitals o les carnisseries.

Cada persona que entri a l'interior de la instal·lació, titulada Jo soc allò prohibit, guanyadora de la cinquena edició del premi de Videocreació i que s'ofereix en el marc del Festival Loop, podrà conèixer un centenar de casos que tenen a veure amb «qüestions censurades a Espanya o que són tabú, amb la intenció de fer un retrat col·lectiu», segons va detallar ahir l'artista.

La paradoxa, però, és que amb el seu equip han dissenyat «un programari, amb quatre pantalles que envolten l'espectador, que reconeix la seva mirada i quan es fixa en la imatge prohibida, aquesta fuig, de manera que cal enganyar la màquina per veure-la». «La intenció és transmetre tota la informació que hem acumulat i, al mateix temps, que l'espectador vegi que s'escapa, que no es pot abastar», va apuntar.

Per dur a terme el projecte, que Lacuesta va deixar clar que no és «una peça de denúncia, sinó de reflexió», s'ha documentat sobre la censura, la prohibició i la denúncia, arribant a la conclusió que, com a societat, «tenim un desconeixement molt ampli i molt profund de les lleis, no sabem gairebé res».

En aquest punt, va posar com a exemple que fins que va aparèixer el cas de La Manada «no hem sabut les diferències penals entre abús sexual i agressió, i el mateix ha passat en el cas de l'independentisme, amb termes com rebel·lió i sedició».

Dos documentalistes, Núria Gómez Gabriel i Màrius Santamaria, han estat els encarregats de recopilar casos, que tant tenen a veure amb el propietari de la llibreria Europa, Pedro Varela, condemnat a dos anys de presó per un delicte de genocidi, com amb la dirigent de Podem, Irene Montero, qui va rebre un poema amb pseudònim d'un jutge, que va ser condemnat per un altre jutge que el va considerar «sexista».

Entén que tot el material «funciona com un collage sonor, amb continguts que es poden veure com a grans reivindicacions democràtiques, però altres són obscens, patètics, per a algunes persones seran denunciables, mentre que altres creuran que és això el que cal reivindicar».

Com a banda sonora, l'espectador escoltarà el resultat de les respostes de diverses personalitats del món de la música com Pau Riba, Santi Balmes o Maria Rodés, davant la pregunta: «Podries cantar-me alguna cosa que no es pugui cantar a Espanya?», mentre que com a epíleg, la instal·lació oferirà un espai informatiu on els visitants podran accedir a entrevistes a l'advocat Benet Salellas, el periodista David Jiménez, l'artista i comissari Pedro G. Romero i el músic Albert Pla, que abordaran el tema de la censura en els seus camps professionals.