La sàtira de la burocràcia que portarà la setmana vinent a Salt el lituà Oskaras Kor?unovas; el delicat homenatge del director portuguès Tiago Rodrigues als apuntadors de teatre; un Shakespeare comme-il-faut de la Royal Shakespeare Company o l'adaptació de Macbeth a la cultura sarda que planteja Alessandro Serra. Sense els sobretítols, una part important de la programació del festival Temporada Alta no tindria sentit per a l'espectador.

Els sobretituladors de teatre són els encarregats d'aportar llum a l'àmplia programació internacional del certamen per fer-la accessible, no només traduint els diàlegs de la llengua original al català, sinó també casant la velocitat de la parla dels actors amb la de lectura del públic i disparant els sobretítols en directe.

La coordinadora dels sobretítols del festival, Carlota Gurt, assenyala que és una de les professions tècniques del teatre en què s'ha d'estar més atent durant la representació, perquè a mesura que els actors parlen, el sobretitulador s'encarrega de fer entrar i sortir els sobretítols a les pantalles que hi ha sobre l'escenari. La feina, però, comença setmanes abans de la funció, quan la companyia fa arribar a l'organització un guió i un vídeo de l'espectacle per poder-ne preparar la traducció.

«Mitjançant un programa informàtic, el sobretitulador treballa amb el vídeo per adaptar la velocitat del text a la que parlen els intèrprets», explica Gurt, que és traductora de l'alemany i l'anglès.

«Una de les coses més importants de la professió és entendre que la velocitat de parla, escolta i lectura és diferent. Els sobretítols no poden recollir tot el que diuen els actors perquè el públic no podria apartar la vista de la pantalla», indica, afegint que s'ha de simplificar una mica el missatge o buscar paraules més curtes, per evitar que l'espectador no pugui mirar l'escena.

Per norma general, el sobretítol no hauria de sobrepassar les dues línies de text ni els 40 caràcters: «A la televisió solen treballar amb 15-17 caràcters per segon, però a la pantalla tens la imatge integrada i no has de desviar la mirada. Jo normalment treballo amb 10-12 per segon per donar temps per llegir, perquè al teatre el sobretítol no està tan ben integrat», explica.

I és que la col·locació de la pantalla on es llegiran els diàlegs traduïts, el cos de la tipografia i la intensitat de la llum del projector són alguns dels motius de discrepància entre els sobretituladors i les companyies. «Depenent de l'escenografia i del teatre no pots posar la pantalla on vols. La companyia per defecte sempre lluita per tenir-la més amunt, perquè és una invasió en l'estètica del muntatge, i el sobretitulador, més avall, per facilitar la lectura. Cal buscar un equilibri», diu.

El directe

Abans de la funció, s'acostuma a fer un assaig on es llancen els sobretítols per acoblar-los, perquè «normalment ni el guió ni el vídeo són exactament iguals a l'espectacle, les obres sempre evolucionen quan van de gira i hi ha frases que es canvien o deixen de dir».

«L'assaig serveix per ajustar ritmes, però moltes vegades assagen de pressa i corres a retallar text perquè la gent tingui temps de llegir i llavors et fan la funció a poc a poc», explica Gurt.

Lògicament, el ritme també el trastoquen els nervis. «A l'estrena els actors sempre van més de pressa, sobretot la primera mitja hora perquè estan nerviosos, després es relaxen i aquest canvi de ritme fa que a vegades hagis de passar els sobretítols ràpidament per encaixar-ho», continua.

A les fosques i permanentment atents a l'escenari, durant la funció els sobretituladors s'encarreguen de posar i treure els sobretítols cada cop que un actor obre la boca. «A la primera funció sempre em tremola el pols, després de tants anys», assegura Gurt.

«Has d'estar pendent tota l'estona per fer que les frases entrin i surtin quan creus que la gent ha tingut temps de llegir-la. Si deixes la frase, l'ull la torna a llegir», detalla Gurt, que es passa l'espectacle amb un dit a la tecla de l'Intro, per fer saltar el sobretítol, i un altre a l'Esc, per fer-lo desaparèixer.

Temporada Alta és responsable dels sobretítols dels espectacles, però no sempre té l'última paraula. «Des del festival ho volem fer tot, la traducció i el directe, però hi ha companyies que ens demanen que només traduïm el text i són ells els que tiren els subtítols, i així que no tens cap control sobre el temps de lectura, per exemple», indica. «Hi ha una empresa alemanya especialitzada i directors com Thomas Ostermeier solen viatjar amb el seu equip, però n'hi ha d'altres que no estan tan preparats, no tenen en compte els estàndards de sobretitulació i no sempre surt bé», lamenta.

Quan veu i text van desacompassats, l'espectador en sol donar la culpa als sobretítols, però sovint és de la companyia. «N'hi ha que no són gaire fidels al text o que han canviat el ritme, han modificat l'ordre dels diàlegs o suprimit alguna frase i has de córrer per atrapar-los, però és normal, perquè són persones i no robots», assegura Gurt. Coses del directe, part de la màgia del teatre.