Hi va haver espectadors que es van posar dempeus només d'acabar la funció, dissabte a la nit, d' Una costilla sobre la mesa. Madre, el nou espectacle d'Angélica Liddell, que s'estrenava al Teatre Municipal de Girona dins de la programació de Temporada Alta. La dramaturga i intèrpret i la resta d'artistes que l'havien acompanyat sobre l'escenari (una vintena de persones) van rebre una intensa ovació, i crits de «bravo, bravo», mentre que també hi havia assistents que comentaven a qui tenien al costat que «m'ha entrat per una orella i m'ha sortit per l'altra».

Aquesta dualitat es mantenia en els comentaris que se sentien entre el públic que abandonava el teatre: persones entusiasmades amb la representació i d'altres que no havien entrat en el joc de la creadora figuerenca intercanviaven les seves impressions allargant d'aquesta manera l'experiència teatral.

Una experiència teatral, d'altra banda, que oscil·la per ella mateixa entre moments d'una alta intensitat dramàtica i d'altres de monotonia repetitiva, però amb una acurada posada en escena i un contingut emocionalment intens. Al cap i a la fi, Angélica Liddell parla en aquest muntatge de la seva relació amb la seva mare morta, i ho fa utilitzant els vibrants monòlegs que ha convertit en una autèntica marca de la casa, una àmplia varietat de referències externes (que van de cites de Faulkner a cançons tradicionals com La hija de Juan Simón passant per episodis bíblics), i la iconografia dels empalaos de Valverde de la Vera, que proporciona moments d'enorme plasticitat.

Per portar a escena el seu món particular, Angélica Liddell s'acompanya en aquesta ocasió del cantaori evidencia la seva manera iconoclasta d'entendre el flamenc. Però també apareixen en escena un peculiar ballarí oriental, un cor de tres persones cegues, una embarassada nua, una nena que es transforma en la mare d'Angélica Liddell i juga amb la intèrpret, un cap de porc... Tot plegat presidit per un retrat de la mare morta, amb música clàssica de fons (el Canon de Pachelbel, el Rèquiem de Mozart...), una estètica impactant i el llenguatge provocador i farcit de referències escatològiques que Angélica Liddell deixa anar amb la seva proverbial contundència.