Una gossa en un descampat
Autoria: Clàudia Cedó. Direcció: Sergi Belbel. Intèrprets: Maria Rodríguez Soto, Míriam Monlleó, Pep Ambròs, Anna Barrachina, Queralt Casasayas i Xavi Ricart.
La mort abans de néixer és una d'aquelles coses que sempre s'han guardat al racó on hi ha tot allò que no es diu. El 2017, després de perdre un fill en el cinquè mes d'embaràs i haver de passar per un part sense naixement, la dramaturga Clàudia Cedó va decidir acostar-se a aquest espai de dolor amb franquesa i valentia, des del teatre. El resultat no ha pogut ser millor: a Una gossa en un descampat, el silenci entorn de la mort perinatal es torna un crit de vida.
La banyolina convida l'espectador a acompanyar una mare per aquest viacrucis representat en forma de descampat simbòlic: un no-lloc d'aparença hostil, ple de brutícia i d'ombres que no atemoreixen tant quan te n'adones que si hi són és perquè, a més de foscor, hi ha llum.
Reconegut als premis de la Crítica i als Butaca, el muntatge va passar dissabte per Temporada Alta. El Teatre Municipal de Banyoles es va convertir en el solar d'una protagonista desdoblada: la Júlia 1, que viu físicament el final de la gestació, i la Júlia 2, la seva consciència, una guia pel purgatori que l'anima a afrontar de cara la situació.
Segons el dia, les actrius Maria Rodríguez Soto (espectacular) i Míriam Monlleó alternen els dos papers, Pep Ambròs es posa a la pell del company que afronta amb naturalitat que no pot entendre la immensitat del dolor que ella duu a la panxa i a l'ànima, i la resta del repartiment en fan una desena: del personal sanitari a la família de la partera, passant pel director i l'intèrpret d'un monòleg teatral que posa el contrapunt al drama de la parella, recordant-nos que l'escenari és dels pocs llocs on tot té sentit.
El text de Cedó i la delicada direcció de Sergi Belbel fan que el públic no es perdi mai pel descampat, ni tampoc dins d'aquest joc metatetral de personatges que ajuda a descomprimir en els moments de tensió, quan la il·lusió de la maternitat, les pors i la necessitat d'aferrar-se a una esperança que ningú més té fan conviure el llit articulat de l'hospital i l'ecògraf amb les tenebres del descampat, orfe de tot l'espai que havia d'ocupar el nadó.
Com ja va fer Gemma Brió amb Llibert, l'autora exorcitza el patiment propi i el tabú col·lectiu verbalitzant un dol més comú del que la societat reconeix. Al costat de les Júlies, l'espectador recorre una distància molt més llarga que la que separa les urgències del Trueta de la sala de parts.
Cedó anima a mirar sota el llit per descobrir que no hi ha aquell monstre que feia tanta por en un tresor d'espectacle que torna tangibles els nens que no van trobar el camí i tota aquella intensitat que punxa tan fort per dins que et fa sentir més viva.
