Poden agradar o no, però és evident que els Manel mai deixen indiferent. Després de ser el grup «de moda» a principis de la dècada que ara finalitza, gràcies al folk fresc -al ritme de l'ukulele- que impregnava aquell 10 milles per veure una bona armadura, el seu segon treball, la banda s'ha adaptat als temps tot deixant-se embolcallar pels sintetitzadors però sense renunciar a la poètica de les seves lletres.
Tot i el gran canvi experimentat en tots aquests anys, consideren que l'essència de Manel es manté intacta?
No m'he preocupat mai per si existia realment una essència de Manel. El que sí que puc dir és que es manté intacta en el sentit que hem sigut sempre les mateixes quatre persones dins el grup i el que no hem fet mai és presentar cançons amb les quals no estiguéssim bastant d'acord, a vegades més i altres vegades menys.
El tema que enceta l'àlbum, Canvi de paradigma
La cançó és la història d'una persona que s'ha reconegut en un sistema de valors anterior a l'actual i que amb aquest canvi s'ha quedat d'alguna manera al marge. Ara, pel que fa al disc, potser suggereix una idea, però no, no hem canviat de paradigma respecte a la forma d'entendre la música.
En un disc on els ritmes electrònics tenen un gran protagonisme, sobta trobar al final un tema com El vell músic
No era un deute. Després d'escriure-la, quan la cantava m'imaginava molt l'ambient del Zeleste dels any 70 a Barcelona, inevitablement em venia al cap el Sisa. Ja la vam arranjar una mica d'aquesta manera, i finalment, treballant-hi vam posar els ambients del Gato Pérez que hi ha per sota i finalment vam proposar-li al Sisa que hi col·laborés. Ara, en posar-la al final, té certa gràcia, ja que aquest és un disc que s'allunya d'aquell ambient, està molt produït, però m'agrada tancar-lo d'aquesta manera, amb guitarres netes, amb un aire molt més festiu.
En què es van inspirar per escriure un tema com Boy Band
S'ha parlat molt de si és una paròdia, però en realitat no pretenem riure'ns-en, de les boy bands. Més aviat, volíem subratllar el fet que la diferència entre una formació així i nosaltres és que nosaltres tenim un prestigi com a banda, no som un producte, escrivim les nostres cançons. Però que en certs aspectes ens assemblem pel que fa a les lògiques de feina i vides. En el fons, però, la cançó va sobre com les decisions i les pulsions de la joventut et van portant per la vida a través de l'atzar.
Com van rebre la paròdia del programa Polònia
La versió ens va fer molta gràcia. De fet, vam fer broma entre nosaltres, perquè vam pensar que mentre nosaltres havíem estat un mes tancats, amb dos productors treballant molt en el so, els qui van fer la paròdia, no sé com ho van fer, però van aconseguir un so impecable.
Hi ha missatges ocults en les lletres o cadascú ha de saber interpretar-les a la seva manera?
Crec que una cançó ha de proposar un espai en el qual hi hagi un element que té a veure amb la literalitat, però també per a l'emoció. Hi ha una vibració estranya d'acord amb la melodia, l'arranjament, l'actitud de la veu... i això és el que ens preocupa, el que nosaltres treballem. Això implica controlar com les paraules van suggerint coses, però no té per què ser una cosa literal.
Al llarg d'aquests anys han perdut seguidors?
Segur que n'hem perdut i n'hem guanyat. Són dotze anys. Més enllà del canvi de la banda, hi ha un canvi estètic en el món, un canvi sobre el que la gent demana dels productes culturals en general perquè la societat avança i nosaltres simplement ens dediquem a fer cançons. Hem tingut la sort que al llarg d'aquests dotze anys ens hi hem pogut guanyar la vida i això ja em sembla una meravella. Amb el segon disc, semblava que estàvem de moda, però després hem seguit fent carrera i hem sigut molt afortunats perquè moltíssima gent ens ha anat seguint i s'ha interessat pel que fèiem.
