«A la paraula 'pàtria' algun dia caldrà netejar-li totes les escombraries que li han caigut a sobre»

Aquesta premissa serveix a Javier Cercas (Ibahernando, Càceres, 1962) per reflexionar sobre el valor de la llei, la possibilitat de la justícia i la legitimitat de la venjança. «L'esquema del thriller no és aliè als meus llibres anteriors ni als llibres que m'agraden -explica. Hi ha sempre un enigma i algú que l'intenta desxifrar. Però tu estàs segur que aquest és un thriller?».

A Terra Alta, un mosso d'esquadra sense més pàtria que la seva dona, la seva filla i Els miserables de Víctor Hugo intenta resoldre el cruel assassinat dels propietaris de la principal empresa de la comarca. Aquesta premissa serveix a Javier Cercas (Ibahernando, Càceres, 1962) per reflexionar sobre el valor de la llei, la possibilitat de la justícia i la legitimitat de la venjança. «L'esquema del thriller no és aliè als meus llibres anteriors ni als llibres que m'agraden -explica. Hi ha sempre un enigma i algú que l'intenta desxifrar. Però tu estàs segur que aquest és un thriller?».

Crec que va deixant de ser-ho a mesura que avança la novel·la.

L'important no són els gèneres sinó què fas amb ells. Jo he intentat portar-ho al meu terreny per dir les coses que més m'interessen en aquest moment.

I per què en aquest moment li interessa parlar de la justícia i la venjança?

Sincerament, no ho sé. Són temes que abans no havia tractat, o no havia tractat amb tanta profunditat. Però els escriptors no som conscients de moltes de les coses que fem. El monarca de las sombras, la meva anterior novel·la, va ser el límit d'un territori que havia obert amb Soldados de Salamina i necessitava canviar. No sabia per on aniria, però la realitat m'ha canviat.

Quina realitat?

Vaig començar a imaginar el llibre abans de la tardor del 2017, però en el moment més dur de la crisi catalana vaig fer una cosa que no havia fet mai: no fer res excepte angoixar-me i intentar combatre la tempesta de mentides en què estàvem sumits. Quan vaig sortir d'aquest impàs era una persona diferent i, per tant, un escriptor diferent. En aquest temps, vaig veure, vaig viure, vaig experimentar coses que mai vaig creure que veuria i experimentaria. Mai vaig creure que una de les societats més privilegiades del món, la catalana, es partiria per la meitat.

Llavors, quan escriu «no respectar les normes de la justícia és no respectar la justícia», pensa en el crim dels Adell o en el procés?

Quan escrivia aquest llibre les coses anaven molt malament a Catalunya, com ara. Em vaig ficar en el llibre com qui es fica en un refugi atòmic i creia que el que escrivia no tenia res a veure amb el que estava passant. Però vaig acabar i em vaig adonar que en realitat sí que hi tenia a veure. Terra Alta no tracta de la crisi catalana, però és obvi que el carburant és la crisi catalana.

Escriure Terra Alta l'ha canviat tant com a Melchor llegir Terra AltaEls miserables

Per descomptat, un llibre que no canvia la vida de qui l'escriu no pot canviar la vida de qui el llegeix i no pot ser un bon llibre. Escriure no és com fer un viatge en autobús, sinó com anar-te'n a la selva i lluitar amb monstres, feres i explorar un territori que no coneixies.

És bo prendre's la literatura amb fanatisme, com Melchor?

La literatura és un plaer, però el plaer és una forma de coneixement i la literatura serveix per viure de manera més rica, més complexa i més intensa. La literatura no és quelcom separat de la vida. Melchor és el lector ideal, perquè no veu la literatura d'una banda i la vida d'una altra. Llegir és la seva forma de viure.

Com a Don Quixot

És clar, perquè el Quixot és el millor llibre del món. Don Quixot és, potser, tan bon lector com Melchor perquè la literatura l'incita a viure més. Necessita portar a la realitat els seus somnis.

Quin és el seu «miserable»?

A mi em va canviar la vida un llibre que mai he tornat a llegir i que no sé si és bo o dolent: San Manuel Bueno, mártir. Jo tenia 14 anys i em vaig enamorar com un verro d'una noia que vivia al meu poble, a Extremadura. Després me'n vaig anar a Girona i volia penjar-me del cimbori de la Catedral perquè estava desesperat. La situació era molt seriosa, així que vaig anar a buscar el llibre més seriós que hi havia a casa, que va resultar ser aquesta història sobre el sacerdot que perd la fe però segueix predicant. Jo, que havia estat un noi catòlic i obedient, vaig perdre la fe. Vaig començar a fumar, a beure i vaig entrar en un estat de confusió del qual encara no he sortit.

A Terra Alta

Ja ho veurem. La Guerra Civil no és el passat, és el principi del present. Aquí comença el present i res ens marcarà tant com això. La Guerra Civil acaba per a mi el 1981 i ara hi ha una democràcia imperfecta, sí, però amb uns índexs de qualitat que ja voldrien Itàlia o Bèlgica, o fins i tot els Estats Units. Des d'aquest punt de vista el passat ha passat, però al mateix temps no passa mai perquè cal tenir-lo en compte per entendre el present.

Per Melchor la pàtria és el lloc on un troba els afectes. Ho és també per a vostè?

És clar. Hi ha una reivindicació de la pàtria no en el sentit modern, tòxic, polític, sinó el sentit que li va donar Cervantes: la pàtria és un lloc petit, manejable, sentimental, on hi ha les persones que vols. A la paraula pàtria algun dia caldrà netejar-li totes les escombraries que li han caigut a sobre.

Melchor sembla aliè a qualsevol ideologia. L'enveja?

No soc com ell, malauradament i afortunadament. Soc un paio moldejat per la cultura i a qui li interessa la política perquè ve de polis. Melchor no té aquesta visió de les coses. Té el seu propi codi ètic i moral i tota la resta no importa. Però és un paio a qui adoro, amb totes les seves ombres, amb totes les seves contradiccions. Saps per què? Perquè és net de cor i això és meravellós.

Pot tenir net el cor algú que odia tant com ell?

Aquesta és una gran pregunta. No ho sabem perquè el llibre és molt ambigu. No sabem si al final Melchor aprèn alguna cosa.

Hi haurà una segona part per saber-ho?

Podria, però no t'ho diré.