02 de desembre de 2019
02.12.2019
Jaume Pla (Mazoni)

«Parlo sense manies, i m'és igual si algú s'emprenya pel que dic»

01.12.2019 | 23:59

Mazoni arriba amb nou disc i amb la seva versió més gamberra. A «Desig imbècil», el bisbalenc recupera la seva ànima més roquera després d'un àlbum fet a pèl amb acústica i veu i de flirtejar amb l'electrònica

Jaume Pla, Mazoni, en una imatge recent | Matilda Vidal

Desig imbècil és l'onzè disc de Mazoni (el novè amb temes originals) i on presenta el seu rock més cru. Ja l'ha presentat a Barcelona (Sala Apolo) i Girona (Yeah!). El 12 de desembre juga a casa, amb un concert al Teatre Mundial de la Bisbal d'Empordà en el qual, assegura, hi haurà alguna sorpresa.


A la música en català li faltaven guitarres amb distorsió, o és que el cos li demanava més canya?

Les dues coses. Normalment jo solc canviar força d'un disc a l'altre, ja és natural en mi. Però també és cert que volia reivindicar les guitarres distorsionades perquè sembla passat de moda i poc vigent. Cada vegada en veus menys, però per mi es mereixen un lloc a l'escena catalana.

A l'hora de composar els temes del disc suposo que ja pensava en presentar-ho amb una banda. El format de «power trio» amb el baixista Miquel Sospedra i el bateria Aleix Bou és amb el que se sent més còmode a l'escenari?

Amb el pas dels anys, la veritat és que em sento còmode tan actuant sol com amb banda. Però aquest trio fa tretze anys que toquem junts i tenia moltes ganes de fer un disc pensat especialment pel trio. Fins ara, havíem tocat moltes vegades, però sempre com a resultat d'una simplificació del quartet o del treball que havia fet en un moment determinat. En canvi, no havia fet mai un disc pensat directament que seria per ser tocat per un trio. De fet, els arranjaments els hem fet entre els tres.

Això també és extensible a la producció del disc?

Ha ajudat molt en Jordi Mora, que és l'enginyer de so. A ell no li agrada que li digui productor, però és una peça clau del disc. Desig Imbècil sona com sona gràcies a ell i a l'energia que va transmetre en la gravació. Al final, en els crèdits del disc hi hem posat «produït per Jaume Pla amb l'ajuda de tots els implicats». És com ho sento. Hi ha discos en els quals sí que m'he implicat al 100% en la producció, com en el cas de Sacrifiqueu la princesa, però en aquest el treball ha estat molt grupal.

Anem a les lletres. Tant en aquest disc com en l'anterior, semblen més explícites que fa uns anys. A què obeeix aquesta evolució?

Quan Sanjosex va escoltar el disc em va dir que una de les coses que li havia agradat més era que parlava sense manies, i crec que té raó. Ja fa molts anys que faig cançons, i ara em sento més segur per poder anar més enllà. També per una qüestió d'edat. Jo, com tothom, a mida que et vas fent gran, t'és igual una mica tot. I si hi ha algú que s'emprenya pel que dic, doncs que s'emprenyi.

Ser músic i voler viure de la teva música és un desig imbècil que s'ha fet realitat?

No m'ho havia plantejat mai així. Jo els desigs imbècils els veig més com coses que no porten enlloc. Però sí que m'agrada aquesta visió que comentes... En el sentit que hi ha coses que són difícils que fructifiquin i que al final, d'una manera màgica, tiren endavant. Qualsevol projecte que tingui a veure amb la cultura, ja sigui com a músic, o en l'àmbit discogràfic, o en l'editorial pot semblar d'entrada un suïcidi professional. Però quan una cosa t'agrada i la fas amb passió és possible que te'n surtis, i això és fantàstic.

Ha posat el seu nom a una cançó. És una mena de teràpia personal?

Em va sortir escoltant Bo Diddley, un cantant d'R&B dels anys 50, que té un parell de cançons que es diuen Bo Diddley i Hey! Bo Diddley... Em va fer molta gràcia i vaig pensar que ho podia fer amb mi. És una forma de caricaturitzar-me, de convertir-me en un ninot del qual faig mofa, però amb tendresa. També va dirigida a aquells que sempre pregunten si les cançons que faig són o no autobiogràfiques. Però en el fons, és una gran broma.

Hi ha cançons seves que s'han fet molt populars en el directe, però que en el moment de composar-les havia arribat a descartar per a un disc. Li ha sorprès la reacció del públic amb alguna cançó del nou treball?

Encara portem molts pocs concerts, però sol passar que hi ha temes que en directe tenen una energia especial. Potser Vint-i-suite és una cançó que sembla que tingui poc sentit, però en el directe enganxa força.

Diria que era David Carabén, de Mishima, que deia que gravar discos i cantar en directe són professions diferents. No sé si hi està d'acord. I si és així, on se sent més còmode?

Jo sempre m'he sentit més còmode a l'escenari. Sempre em passava, sobretot al principi de la meva carrera, que em deien que els discos no estaven al nivell del meu directe. Que sí, que estaven bé, però que els concerts eren molt millors. Crec que en els dos últims discos he fet un canvi important, que m'he centrat molt en el procés, i que he posat molta més consciència en la gravació, tenint una mentalitat diferent. Potser tocar en directe és més natural en mi i he hagut de fer més esforços en l'altra part.

En els concerts d'aquesta gira ha deixat fora del repertori alguns dels seus èxits. Per algun motiu en especial?

Tenia ganes de fer-ho perquè ja porto molts discos. Tinc una carrera de tretze anys i durant una dècada he explotat molt alguns temes. Encara que presentés disc nou, sempre recuperava els meus hits. Ara volia aprofitar el fet que em sentia molt bé amb el disc anterior ( Carn, os i tot inclòs) i posar al directe una bona pila de les seves cançons. Això em permet alleugerir el repertori i prescindir alguns concerts de temes com Apocalipsi now, Ei, que surt el sol, No tinc temps o Se'm moren les plantes, que són temes que en els últims anys han sonat molt i molt. Necessitava descansar una mica d'aquestes cançons i recolzar-me més amb el nou treball i l'anterior, que considero molt vigent.

En els últims dos anys l'hem vist tocar força en actes polítics...

No crec que tingui una responsabilitat més gran que la de qualsevol altra persona pel fet de ser músic i fer cançons. Però sí, per exemple, hi ha un acte de solidaritat amb els presos, i creuen que en l'acte hi cal algú que canti, doncs jo hi col·laboro i m'hi sento còmode. On no em sento còmode és que jo hagi de fer proclames o que les cançons hagin de tenir un missatge perquè vivim la situació que vivim. Jo soc molt gelós del que dic i escric. I això no vol dir que em tanqui en banda, perquè si em dona la gana escriure sobre això ho faré si el cos m'ho demana. Però no soc portaveu de res. De la mateixa manera que el flequer aporta barres de pa per col·laborar en un sopar solidari, jo, com a ciutadà, que em sento compromès, ofereixo la meva música per una causa. Crec que és molt injust el que està passant i està bé poder aportar el teu granet de sorra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera a Girona

Tots els cinemes de Girona

Tots els cinemes de Girona

Consulta la cartellera a Girona, Salt, Olot, Ripoll, Platja d'Aro i Salt. Tot el cinema de Girona

 
L'últim El més llegit